Mentre dormies
En Georg és un universitari alemany que estudiava a Barcelona. Un diumenge de maig del 2016 va ser atropellat per un cotxe a la Gran Via. El van portar de seguida a l’hospital, on l’equip mèdic li va salvar la vida, però va quedar en coma: els pronòstics no eren encoratjadors. La família va decidir traslladar-lo a un centre especialitzat en rehabilitació a Alemanya.
Mentre dormia, molta gent va treballar per en Georg, però quan es va despertar no es recordava de res ni de ningú: ni del personal mèdic de l’hospital, ni dels trasllats en avió i helicòpter medicalitzats, ni de la gent que el va visitar. Finalment, un cap de setmana d’octubre del 2016, en Georg (pel seu propi peu!) i la seva família van tornar a Barcelona. Va participar a la cerimònia de graduació dels seus companys d’estudis; va visitar l’habitació de l’hospital on havia estat ingressat, el personal sanitari que l’havia cuidat ... la capella de l’hospital on la família resava per ell. Ell només somreia i donava les gràcies.
Quantes coses i persones fan possible la nostra vida? Només mirant enrere ens adonarem que la terra on vivim és el resultat de milers de milions d’anys de transformacions de galàxies i estrelles. Que l’espècie humana és el resultat de milers de milers d’anys de fets vinculats a l’aparició i desenvolupament de la vida biològica. Que la societat on vivim és el resultat de milers d’anys d’invents tecnològics, sistemes polítics, valors i visions del món. Que la meva persona és el resultat de milers de circumstàncies i decisions viscudes pels meus avantpassats. I aquestes diverses històries (còsmica, biològica, social i familiar) conflueixen a cada moment per crear les circumstàncies que fan possible la meva vida. Quantes coses i persones fan possible la nostra vida!
I si, en realitat, visquéssim sempre mig adormits? I si passés que només de tant en tant em desperto, com en Georg, per ser una mica més conscient d’aquesta infinitat de persones i coses? Potser la meva vida és un regal continu lliurat per milions de mans que no puc ni reconèixer ni agrair completament.
Tal vegada n’hi ha prou amb acceptar profundament aquest regal misteriós i oferir la nostra ajuda per millorar el món que ens envolta.
I si el final de la vida no fos un adormirse, sinó un despertar-se del tot?