Diplomàcia gallinàcia
En el món silent i impassible de Mariano Rajoy, ser una mica bocamoll i anar per lliure no és gaire ben vist
L’última astracanada de José Manuel García-Margallo ha estat desvetllar una d’aquelles coses que tothom sap però que no es diu en veu alta i menys per boca d’un exministre. A 13TV, envoltat d’amics i del més granat dels periodistes d’extrema dreta del país, l’anterior titular d’Exteriors va explicar el molt que havia fet ell per contrarestar la pèrfida campanya internacional dels independentistes. Posant-se medalles, García-Margallo assegurava: “Ningú sap l’esforç que ha costat això i els favors que devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que facin les declaracions que han fet”. Els periodistes ens hi hem posat les botes i, no cal dir-ho, tots els líders independentistes catalans, del president de la Generalitat en avall.
Al capdavall, l’exministre d’Exteriors ha dit una obvietat: la diplomàcia es basa a no trepitjar-se mútuament els ulls de poll i en compensar-se per les molèsties i els favors. Exactament igual que en qualsevol altra relació de convivència, com ara una comunitat de veïns. El de l’entresol no posa problemes per posar l’ascensor i la resta no es queixa que la seva filla toqui el piano tothora. Llavors ve la diplomàcia i ho vesteix amb frases buides de contingut: el bé comú dels veïns fa inexcusable la instal·lació d’un ascensor i la promoció de les arts i la cultura encoratja la nena a insistir amb Per a Elisa de Beethoven.
L’actual titular de la cartera d’Exteriors, el castís Dastis (no és un acudit, sinó descripció), ha intentat reconduir el debat amb aquest llenguatge distant. “Nosaltres, naturalment, continuarem amb la tasca d’explicar l’ordenament constitucional i la situació jurídica a Espanya”. Inútil. García-Margallo ha aixecat la faldilla de la taula braser i estem tots veien les potes nues i la labor de la iaia que s’hi guarda a sota.
La sortida extemporània i inesperada (per a ell) de García-Margallo del Govern espanyol s’ha acabat convertint en un festival de sorpreses i de regals per als periodistes i l’opinió pública. L’exministre està enfadat, se li nota i vol que se li noti. De cap manera imaginava que el seu bon amic Mariano Rajoy el deixaria caure de l’Executiu aquesta legislatura. Potser hauria d’haver calculat més que, en el món silent i impassible de Rajoy, ser una mica bocamoll i anar per lliure no és gaire ben vist.
És cert que García-Margallo ha estat durant anys el principal encarregat de respondre a l’independentisme en nom del Govern espanyol, i l’únic sense inconvenients per a debatre públicament, amb moderació i arguments que van més enllà del BOE. Queda per a la història, per desgràcia com una raresa extravagant, el seu cara a cara amb l’actual vicepresident català, Oriol Junqueras. Però, com deia, tant protagonisme i cultivar una opinió pròpia li ha costat car. Amb tot, gràcies a la seva intemperància sabem una mica més com van les coses de veritat. Suggereixo al conseller Raül Romeva, l’encarregat al Govern de la Generalitat de la difusió internacional del procés sobiranista, un lleuger canvi d’estratègia. Vist que Catalunya no està en disposició de prometre ara com ara gaires favors perquè, de moment, tampoc no té gaires instruments per poderlos complir, cal improvisar. Posar a la maleta del conseller una prudent quantitat de llonganisses i mató de Montserrat podria ser un bon començament.