Ramon Suñé Salari mínim de ciutat
Fa mesos que el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello, intenta arribar a un acord polític, i sobretot amb els agents socials i econòmics, incloent-hi sindicats i patronals, per establir un salari mínim de ciutat –entorn dels mil euros mensuals– que permeti compensar el cost més elevat que té la vida a la capital catalana respecte a altres realitats properes. De fet, la idea del salari mínim de ciutat ja figurava a l’agenda de l’anterior alcalde i s’havia començat a treballar per tal de fer-la realitat ja el 2016. Avui té un ampli suport municipal, tal com es va evidenciar dimarts passat en la comissió d’Economia. Els dos principals grups (BComú i demòcrata), a més d’ERC i el PSC, van donar suport a una proposició del grup que lidera Xavier Trias que insta el govern d’Ada Colau a acordar aquesta retribució mínima amb els representants dels empresaris i els treballadors i a incentivar als concursos públics aquelles empreses subcontractades que l’apliquin als seus treballadors.
L’imminent pacte del salari mínim de Barcelona, que en bona lògica hauria de tenir l’ambició de ser en realitat un salari mínim metropolità, és una qüestió de justícia social, un pedaç amb què començar a invertir desequilibris en una ciutat on la precarietat laboral deixa molts milers de persones fora dels béns de consum i, encara més greu, de necessitats bàsiques com l’accés a un habitatge digne. No es tracta d’un invent modern de les noves esquerres, sinó d’una iniciativa políticament transversal que ja han adoptat moltes ciutats, entre les quals Nova York, que ha establert un augment progressiu del seu salari mínim en funció del nombre d’empleats de cada empresa (en els negocis de menys de deu persones per a aquest any se situa en 10,50 dòlars/hora).
A Barcelona aquesta inquietud per un sou digne ve de lluny... molt més lluny del que s’imaginen. Una perla trobada a l’anuari estadístic de l’Ajuntament de fa un segle per aquest cronista així ho testifica. “En el nostre humil concepte, el salari a Barcelona s’ha d’ajustar a les despeses indispensables actualment per a la vida de família. Si a la meitat del segle anterior el cost de la vida d’una casa obrera va ser de poc més de 3 pessetes diàries, i de 4 el 1900, avui dia el salari mínim no pot ser inferior a 10 pessetes”, argumentava l’alt funcionari municipal Manuel Escudé Bartolí. Una inquietud social que seria irreprotxable si no fos per un afegit final que, en honor de l’autor, s’ha contextualitzar en el moment històric en què va ser escrit i que val la pena reproduir: “Deixem com a marge de millora social, d’estalvi i previsió possible, el que aportin al pressupost familiar l’esposa i els fills, encara que aspirem a l’ideal que només treballin fora de la llar i proveeixin les despeses del pressupost domèstic el pare i els fills de més de 14 anys”.