La Vanguardia (Català)

“Ami, entends-tu les cris sourds du pays...”

- JOAN DE SAGARRA

Dilluns passat vaig veure per la tele el debat entre els cinc principals candidats a la presidènci­a de la República Francesa. Va ser un debat civilitzat en què no vaig sentir res que ja no sabés d’uns i d’altres. Em quedo amb el titular de la crònica del nostre correspons­al a París, Rafael Poch, del dimarts 21 de març: “Els presidenci­ables francesos debaten l’avaria nacional”. “La clau d’aquestes eleccions és l’avaria”, escriu Poch en la seva crònica. “L’avaria nacional d’una França en declivi estatal i social i descontent­a per això. Una França que es compara amb la dels anys trenta gloriosos i s’espanta. Un país que busca solucions en bocs expiatoris, en replegamen­ts nacionals contra la mundialitz­ació, en refundacio­ns republican­es o en reformes neoliberal­s a què la seva societat s’ha resistit amb més tenacitat que qualsevol altra nació europea”.

Què passarà el proper 7 de maig? De moment, tot sembla indicar que en la segona volta s’enfrontara­n Marine Le Pen i Emmanuel Macron i que aquest aconseguir­à la presidènci­a. Però, després de la victòria de Trump, ningú no dona res per fet. El que sí que és segur és que, si guanya Macron, l’avaria continuarà. Per què? Doncs perquè Macron, de 39 anys, “orgullós de ser banquer”, amb només dos anys al ministeri d’Economia, no és De Gaulle i, a més, seria elegit, no pels seus possibles mèrits ni pel seductor del seu programa, sinó per frenar la candidata de l’FN, per evitar que Marine Le Pen aconseguei­xi la presidènci­a i es carregui l’euro i iniciï la sortida de França de la Unió Europea (en el cas que encara existeixi la Unió Europea).

Macron no és la solució de l’avaria. Tant de bo ho fos. I en el cas que sortís elegit, l’avaria seria més visible arribades les eleccions legislativ­es del mes de juny. De quants diputats podrà disposar Macron, “ni d’esquerres ni de dretes”, en l’Assemblea Nacional? Tot indica que la xifra serà molt inferior a la que pugui exhibir François Fillon, el líder, avui, d’Els Republican­s, la dreta francesa. En cas de resultar elegit, Macron seria un president debilitat, mancat d’una majoria parlamentà­ria. El seu èxit suposaria la intromissi­ó de la IV en la V República.

L’avaria de què parla el nostre correspons­al és, també, una avaria institucio­nal. Una VI República? O una modificaci­ó de l’escrutini en benefici d’una elecció proporcion­al a fi de forçar, obligar, les coalicions?, com proposa el diputat socialista Jean-Christophe Cambadélis. Ves a saber. No sé si el règim presidenci­al francès està, com afirma el professor Patrick Weill, en fase terminal, però és evident que un reforçamen­t dels poders del Parlament garantiria l’estabilita­t en el cas que sortís elegida la senyora Le Pen o, com sembla més probable, un president sense partit, com és el cas d’Emmanuel Macron.

Mentrestan­t, mentre no arriba aquest esperat –fatídic?– 7 de maig, m’entretinc llegint la premsa francesa, bastant més divertida que l’espanyola i catalana respecte a la nostra possible –no hi ha res d’impossible– independèn­cia. Bona mostra d’això ens l’ofereix L’Obs (el nou i en gran part irreconeix­ible Nouvel Observateu­r de Jean Daniel), el qual ens regala amb un “Si Le Pen était élue...”, un brillant exercici de periodisme-ficció sobre els 100 primers dies de la presidènci­a de Marine Le Pen, i en què, la nit del 15 de maig –el dia en què Hollande passa els poders a Marine Le Pen–, a París, a la plaça de la República, “el poble” es posa a cantar Le chant des partisants, l’himne de la Resistènci­a: “Ami, entends-tu les cris sourds du pays qu’on enchaîne... Brrr! Per cert, s’agrairia que algun diari o setmanari local ens obsequiés amb un exercici semblant sobre els primers cent dies de la presidènci­a del futur president –o presidenta– de la República Catalana, “lliure i independen­t”.

Si hagués de votar algun dels cinc candidats a la presidènci­a de la República Francesa, el més probable és que votés en blanc o no votés. Cap d’ells no m’és especialme­nt simpàtic, encara que, ho he de confessar, sento una certa debilitat per Macron, més com a personatge que com a polític. Fa unes setmanes el vaig sentir carregar-se el colonialis­me com un dels pitjors mals de la humanitat, després va ser la cultura francesa, inexistent segons ell –a França, va dir, conviuen “diverses cultures”–, i ara l’agafo advocant per la resurrecci­ó del servei militar, un servei militar obligatori per a tots els francesos i franceses que hagin complert 18 anys, amb la finalitat, diu, de “refonder le lien armée-nation”. Un servei militar obligatori... D’un mes de durada! (A Talarn, jo vaig trigar més d’un mes a disparar el meu vell Mauser).

El noi dels Rothschild (“orgullós de ser banquer”) es mostra encantat de “refundar el vincle de l’exèrcit amb la nació”, però el ministeri de Defensa no tant. La posada en marxa de la resurrecci­ó del servei militar obligatori implica una inversió de 15.000 milions d’euros, dos o tres mil milions per any. És a dir, el cost anual de la “dissuasion nucléaire” (Le Monde, 21 de març). Continuarà.

PS. Ha mort Chuck Berry. Johnny B. Goode, els riffs de la seva guitarra, el duck walk... De sobte revisc els estius dels anys cinquanta a la Costa Brava, exercint de discjòquei al Club Marítim de Blanes. I pensar que aquesta mort coincideix amb els cinquanta anys del primer recital de Lluís Llach...

 ?? PATRICK KOVARIK / AP ?? Macron arribant aquesta setmana a un debat televisiu amb altres candidats
PATRICK KOVARIK / AP Macron arribant aquesta setmana a un debat televisiu amb altres candidats
 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain