Paloma Gómez Borrero
Paloma sempre present. Paloma Gómez Borrero! Des de jovenet vaig sentir la seva veu i la vaig imaginar circumval·lant el Colosseu en Vespa, la vaig pressentir entrant i sortint del Vaticà per la plaça de Sant Pere o per alguna porta secreta, al seu aire, sempre decidida i jovial, sempre riallera i dolça, abans i després de volar amb tots els papes de Roma, perquè ella ha estat el colom que més ha volat i que més pau ha irradiat a casa del successor de Crist des de la seva Ascensió al Cel fa gairebé dos mil anys. Paloma Gómez Borrero, “nòvia” del papa polonès, amiga de tots els prelats, purpurats i tonsurats, germana de monges i novícies, amiga de catecúmens i romanins, avançada de beatificats i canonitzats, missatgera d’incertes fumates, ella, dona radiant de cap a peus, tot un àngel sencer, se’ns ha elevat al cel dels bons i dels justos, al cel dels periodistes en rara olor de santedat.
Segura de la seva vàlua, no es va victimitzar mai com a fèmina ni va presumir de res, havent estat la primera dona que TVE va destinar com a corresponsal a l’estranger, perquè era molt bona (en tots els sentit de la paraula). La vaig conèixer i no m’ho podia creure: estava amb Paloma Gómez Borrero, era real! Em va tractar com un col·lega de tota la vida i em va explicar entre rialles –sempre tot entre rialles!– com, sent menor d’edat, va pujar al bolquet d’un camió (mossa espanyola en autoestop) per córrer per Europa les aventures que li demanava la seva ànima inquieta d’exploradora i de periodista incondicional.
També em va explicar que a les estances del seu vuitcentista palauet romà – ja no podré visitar-t’hi, Paloma– s’hi amagaven fantasmes juganers, i que a l’ambaixada espanyola a la Piazza de Spagna hi va entreveure l’espectre d’un històric monjo traspassant una porta. Vaig entendre que Roma era per a la Paloma una escenografia celestial poblada d’ànimes bones, esperits entremaliats i fantasmes burletes que ella veia, driblava i torejava, i els prenia el pèl, també, sempre divertida. És impossible que mai ningú no hagi pogut articular una sola mala paraula sobre aquesta dona, una raresa entre periodistes. “Era la nostra tieta a Roma”, em diu el meu col·lega Miquel Villagrasa, que va ser corresponsal d’aquest diari a la capital italiana i que recorda com la Paloma acollia tots els periodistes espanyols novells per ensenyar-los a volar per allà.
Avui la ploren les seves companyes d’Amigas y conocidas (La 1), tertulianes moderades per Inés Ballester, com la plorem tots els altres. Un dia en aquesta tertúlia vaig provocar Curry Valenzuela (vaig fer broma, al·ludint a vells comentaris seus: “Curry, ens enviaràs els tancs o no?”), que va acabar enfilant-se per les parets, i llavors Paloma Gómez Borrero va interposar el bàlsam del seu somriure per endolcir l’acre intemperància de la seva companya, que començava a alarmar-me: l’humor, termòmetre de la intel·ligència i reclinatori de la bondat! A la Paloma li sobrava humor, intel·ligència i bondat, que en les persones superiors són una mateixa cosa. El vol de la Paloma ha fet millorar aquesta terra i aquest ofici: totes les gràcies li siguin donades.
Veia espectres i llegia fumates, periodista incondicional, molt bona... en tots els sentits de la paraula