A misses dites
Quan repasses les relacions entre l’Església catòlica espanyola i els partits polítics d’esquerres durant els anys trenta t’adones de les diferències ideològiques que els separaven i del radicalisme que imperava als dos bàndols. No era una cosa nova. Caricaturitzant la situació, es pot resumir dient que els bisbes i bona part del clergat havien estat al costat de les classes dominants i, per contra, la població més empobrida i analfabeta desenganyada per aquesta aliança s’havia decantat cap a un anticlericalisme intransigent. Tant el suport de l’Església al cop d’Estat militar del 36 com la crema de temples n’eren les conseqüències. Ara bé, l’assassinat de 8.000 capellans desbordava qualsevol lògica i, cal dir-ho també, el silenci posterior de l’Església davant la repressió franquista només es podia entendre en aquesta tendència de l’acció-reacció.
Han passat 80 anys i la societat catalana i espanyola ha evolucionat profundament. També l’Església, tret d’aïllades manifestacions. Els partits d’esquerra des de la transició s’han mirat d’una altra manera a la religió catòlica. L’ús de les esglésies per a reunions clandestines durant els anys 60 i 70, la presència de capellans obrers que vivien en barris ben pobres, l’aparició de Cristians pel Socialisme, gairebé com un antecedent de la teologia de l’alliberament, i els canvis derivats del Concili Vaticà II van apropar l’esquerra a l’Església.
Però la societat ha evolucionat cap a la secularització. L’Església te menys pes social, els capellans joves són avui els més conservadors (tot i que de nou les generalitzacions són exagerades) i no hi ha tampoc un lideratge social, ni entre els bisbes ni entre els sacerdots. L’esquerra ja no s’emmiralla en l’Església i de tant en tant rebroten reaccions que semblen del passat. Tot i que l’arribada del papa Francesc, amb la seva franquesa comunicativa i la seva apel·lació a les perifèries, ha tornat a despertar admiració fora dels rengles catòlics.
És en aquest context que neix la proposició no de llei d’Units Podem per fer desaparèixer les misses que La 2 emet cada diumenge a les 10.30 h del matí. I ha tornat l’acció-reacció, a un altre nivell esclar. Dels 325.000 espectadors habituals de la missa es passava el diumenge 12 de març a un record: 1.217.000 espectadors, el programa amb més quota de tota la televisió aquest dia (21,35%). Sense comptar els 60.000 oients de la missa en català que emet La 2 des de Sant Cugat, també la més vista dels darrers quatre anys. I el diumenge següent: 954.000 espectadors (18,2% de quota).
La proposta d’Units Podem de demanar la supressió de la missa televisada hauria de fer reflexionar l’Església sobre el tipus de missatge que vol enviar
La proposició es basa en que la Constitució és aconfessional i la missa seria una manera de fer proselitisme que ofen als no creients. Cal recordar que TVE emet també cada diumenge al matí a La 2 altres programes religiosos: Shalom (per a la comunitat jueva), Buenas Noticias TV (pels evangèlics) i Medina (per musulmans), de quinze minuts cadascun. Tot i que el temps dedicat a aquestes altres confessions és bastant inferior no deixa de ser una mostra de pluralitat. Sorprèn que els representants polítics d’aquesta esquerra radical no optin per propostes en positiu, com ara aconseguir algun programa per als qui es declaren ateus o agnòstics. O demanar més equitat amb altres confessions (per cert, que a les televisions autonòmiques, inclosa la catalana, la presència d’altres religions és menor). Estranya que no demanin una major programació cultural o debats més oberts. Enlloc d’això tornen amb un llenguatge que arriba a misses dites.
Ara bé, dit això, també caldria que l’Església entengués que és un error aprofitar aquesta tribuna televisiva per determinats missatges. Molts mitjans han recordat una emissió del 2012 durant la qual el bisbe d’Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Pla, feia una carregada contra l’homosexualitat que va ofendre també molts catòlics.
La missa per televisió està pensada per a creients que estan malalts o no poden sortir de casa. Però també és una oportunitat perquè el missatge d’amor evangèlic arribi a molta altra gent i no per fer proselitisme en qüestions que divideixen a la societat. És una finestra oberta al món, com ho hauria de ser 13TV. És un tema per reflexionar des de l’Església, ara que es parla de la necessitat de fer una pastoral més comunicativa i engrescadora. Per posar un altre exemple: també els funerals, on hi va molta gent no catòlica, haurien d’estar molt més preparats i buscar un llenguatge més proper. Als tanatoris, sovint es té la impressió que l’oficiant actua com si fos una obligació per passar com més aviat millor. Una llàstima.