Barraquisme a Barcelona
La documentació cedida recull un informe del 1949 sobre la precarietat dels habitatges
Entre els documents de l’arxiu de Carlos Trias Bertrán hi ha la memòria “Las barracas ante el problema de la vivienda”, que com a tinent d’alcalde de Barcelona va presentar el gener del 1949. Són poques pàgines, però no tenen res a veure amb el triomfalisme que desprenia la propaganda oficial del moment. El text considera les barraques com “el càncer de les grans ciutats” i va acompanyat de 62 fotografies anònimes sobre els precaris habitatges de diversos barris, concretament a Can Tunis, la Mar Bella, Diagonal i Marina.
Són fotos estremidores d’una altra Barcelona, d’una misèria que anava més enllà del que suposaven aquells anys del racionament. I això que “el que subscriu no vol (...) revelar detalls referents a falta d’higiene, immoralitats de tot ordre, promiscuïtat de sexes i altres mals, íntimament lligats o lògicament aparellats, que porta en si mateix l’existència de les barraques” (el text naturalment és en castellà). Segons aquest informe, l’Institut Municipal d’Estadística xifrava en 5.577 el nombre de barraques i en 26.081 les persones que hi habitaven, tot i que afegeix que “és possible que aquestes dades no siguin rigorosament exactes”. El major nombre de barraques, més de dues mil, es concentraven al districte II, a prop de Montjuïc.
Un dels objectius d’aquest tinent d’alcalde, que al seu torn era conseller delegat de l’Institut Municipal de l’Habitatge, era “la substitució de les barraques que hi ha al terme municipal per habitatges sans i econòmics”. I pel que s’hi diu, el problema del barraquisme ja havia merescut una pastoral del bisbe de la diòcesi que advertia de possibles “alteracions d’ordre públic” si persistia el problema i alertava del perill d’“una incontenible onada immigratòria”. Cal recordar que el fenomen migratori des del sud d’Espanya no començaria fins als anys seixanta.
El pla de construcció d’habitatges proposava edificar-los “en zones allunyades del centre urbà i en grans agrupacions, perquè aquesta és l’única manera d’aconseguir terrenys a bon preu”. El projecte establia diversos tipus d’habitatges. El més reduït era l’anomenat “ultraeconòmic”, de 35 metres quadrats: “Planta baixa de dos dormitoris i dues lliteres a la sala-menjador, apta per a sis persones”. Però també es preveien pisos de fins a 80 metres quadrats per a un nombre més alt de persones.
L’informe reconeixia les dificultats “per atacar el mal” i recordava que ja hi havia hagut un precedent durant l’Exposició Internacional del 1929. Llavors només es va aconseguir demolir unes mil barraques i, com que no s’adaptaven mesures “a rajatabla”, el problema va ressorgir. És per això que es proposava que a partir del moment que s’adoptés el pla “la policia repressiva de l’Ajuntament” hauria d’impedir que s’aixequés una sola barraca més en el terme municipal. “Per aconseguir aquest objectiu faria falta mobilitzar la guàrdia urbana, que, constituïda en rondes especials, vigilés estrictament el compliment” d’aquestes normes, especialment de nit. S’encomanava la mateixa missió als inspectors d’Obres i Via Pública. “L’Institut Municipal de l’Habitatge, en vista de les denúncies rebudes i per mitjà d’una Brigada proveïda d’un camió i amb l’auxili d’una parella de Policia Armada (...) procediria immediatament a la demolició de les obres”. Es tractava d’evitar que les barraques arribessin a estar habitades.
Carlos Trias va ser nomenat més tard Comissari General per a l’Ordenació Urbana de Madrid. El 1962 va fer un altre informe sobre l’evacuació d’escombraries a Madrid acompanyat també d’imatges estremidores. En algunes es veien nens buscant aliments entre la runa a l’anomenat barri de la Bomba.
Es tracta de dos informes més propers al realisme social que a la literatura grandiloqüent del falangisme de l’època.
Oficialment hi havia 26.081 barraquistes, però es dubtava del rigor de les dades El pla consistia a construir habitatges i reprimir l’intent de crear noves barraques