Màlaga es rendeix a l’emotiva ‘Estiu 1993’
Les debutants catalanes Carla Simón i Elena Martín conquereixen el festival
La petita barcelonina Carla Simón va perdre el seu pare quan tenia tres anys i la seva mare després de complir els sis. Tots dos van morir de sida. Com que va quedar òrfena, la nena se’n va anar a viure amb els seus oncles i la seva cosina de tres anys en una masia de la Garrotxa. L’adaptació no va ser fàcil. Ara, la dona que és aquella nena desemparada ens explica els primers moments d’aquell procés. Ho fa amb gràcia i tendresa, però no des del simple record sinó des del punt de vista de la nena que va ser. Es tracta d’Estiu 1993, primer llargmetratge amb què –després de guanyar el premi a la millor òpera prima a la Berlinale– la cineasta catalana es va alçar ahir amb la Bisnaga d’Or a la millor pel·lícula espanyola del Festival de Màlaga.
La trobada del cinema hispà a la ciutat andalusa es consolida com a rampa de llançament de nous realitzadors. Doncs si Estiu 1993 es va emportar el màxim guardó, la també aplaudida No sé decir adiós, del debutant Lino Escalera, va rebre quatre reconeixements rellevants: millor actriu per a Nathalie Poza; millor guió pel text del guionista Pablo Remón i del mateix Escalera; millor actor de repartiment per a Juan Diego, i especial del jurat per a la mateixa obra.
No sé decir adiós és un drama familiar entorn de la notícia de la imminent mort d’un pare (Juan Diego), víctima d’un càncer terminal. Les dues filles fa anys que no es veuen i cadascuna reacciona a la seva manera. La més gran (Nathalie Poza), addicta a la cocaïna i amb greus problemes, s’ancora en la negació. I
la més petita (Lola Dueñas) no aconsegueix imposar el seu sentit comú. La història toca de ple a qui la veu sense caure en exageracions.
Una altra mirada sensible entorn d’un malalt sense cura possible, aquest de sida, és la del cubà Fernando Pérez en Últimos días en La Habana: un veraç retrat de les penes que tenallen els cubans. El film no només va conquerir la Bisnaga d’Or a la millor pel·lícula iberoamericana sinó també el premi a la millor actriu de repartiment per la interpretació de la jove Gabriela Ramos.
El Festival va premiar per partida doble la també barcelonina Elena Martín pel seu primer llarg, Júlia Ist, distingida com a millor pel·lícula i millor treball de direcció a la secció Zonazine de films innovadors. El relat, basat en l’experiència pròpia, mostra el costat amarg dels becaris del programa Erasmus quan es traslladen a un altre país. Res a veure, tret de la “frescor” –van dir els jutges– amb l’atrevida Selfie, que, amb el seu gamberro fals documental sobre les aventures d’un nen pijo que es barreja amb Podem, va aconseguir el premi de la crítica i una menció del jurat.
El colombià Víctor Gaviria va aconseguir el premi al millor director amb La mujer del animal, violenta història de maltractaments. I l’argentí Leonardo Sbaraglia es va emportar el premi al millor actor pel seu paper en El otro hermano.
‘No sé decir adiós’ i ‘Últimos días en La Habana’, reconegudes per la seva delicadesa