Qüestió de noblesa
Cada vegada que veig la foto de Jorge Moragas on porta gales diplomàtiques, amb la seva abundant col·lecció de medalles tapant-li el pit i part de l’abdomen, em faig dues preguntes. Una: tant ha fet el director del gabinet de Rajoy, home jove i de cabellera esbullada, per reunir una panòplia com aquesta? I dos: per què creu convenient lluir-les de manera tan ostentosa?
Al llarg de la meva vida professional he rebut comptats premis o medalles, cosa que caldria atribuir a l’escassetat de mèrits i, també, a la poca tendència a empaitar distincions. Però observo que no totes les persones es comporten de la mateixa manera. Per a algunes, el reconeixement social sembla tan imprescindible com el telèfon mòbil. De manera que, arribat el cas, maniobren i mouen voluntats per tal de penjar-se una creu, un orde, un collar, una insígnia o, si pot ser, el lot complet. Cal entendre’ls: la pompa els sedueix. És per això que no perden ocasió, al seu país o als que visiten en missions oficials, per sumar nous trofeus que, quan siguin exhibits posteriorment, parlaran per ells i fins i tot els permetran no obrir la boca.
Particularment, prefereixo els que s’eleven sobre la seva pròpia veu, més que a còpia de medalles. Per exemple, Ray Davies, líder del grup de rock britànic The Kinks, que la setmana passada va
Alguns s’eleven sobre la seva pròpia veu; d’altres es dediquen a empaitar i col·leccionar medalles
ser convocat a Buckingham Palace. Allà l’esperava el príncep de Gal·les, que el va convidar a agenollar-se en un reclinatori, li va imposar l’espasa sobre l’espatlla i, procedint a un secular ritual, el va nomenar cavaller pels seus serveis a les arts.
En el cas de Davies, que va formar The Kinks fa 54 anys i és autor de cançons inoblidables com Waterloo sunset, You really got me o Where have all the good times gone, els mèrits són sobrats. De fet, el 2004 ja va rebre l’Orde de l’Imperi Britànic. A més, hi ha bastants col·legues que el van precedir clavant el genoll davant la reialesa: des del formal Paul McCartney fins a l’incorregible Mick Jagger, passant pel molt poc aristocràtic Rod Stewart.
Però si avui esmento aquí Davies no és per evocar la seva brillant trajectòria ni el tarannà d’altres músics, sinó per subratllar la seva singularitat, expressada de nou no amb un desplegament de medalles, sinó amb l’enginy àcid i tallant que és marca de la casa. Quan els periodistes li van preguntar per la impressió que li havia causat la cerimònia de palau, el líder dels Kinks va evitar la retòrica florida i es va limitar a declarar: “Va durar tres minuts i va anar molt bé. Vaig dir adeu i me’n vaig anar a casa”.
Està bé que la societat, en prova d’agraïment, condecori alguns dels seus membres. Però una mateixa medalla no iguala tots els que la reben: els qui han fet una aportació realment valuosa no solen subordinar el seu caràcter ni la seva agudesa a les brillantors del metall. També és així com acrediten el seu talent genuí, la seva noblesa i la seva excepcionalitat.