Benedicció familiar

És cert que el llegat de Johan Cruyff és, per damunt de tot, immaterial. La seva influència té més rellevància en qualsevol camp de futbol base català (sortir des del darrere amb la pilota controlada és avui una de les seves herències intransferibles) que en les tones de pedra que portin el seu nom, però, tot i així, no és gens sobrer que aquests reconeixements també es duguin a terme, sobretot si es fan bé i tenen sentit, com és el cas.

Posar el nom de Johan Cruyff al futur estadi de la ciutat esportiva, penúltim esglaó dels jugadors del planter que aspiren a jugar al primer equip, té raó de ser. L’holandès, ja com a entrenador, sempre va mirar cap

No s’hauria de tardar a incorporar Jordi Cruyff com a actiu del club

avall abans de sortir a fitxar fora, va desacomplexar els inquilins de la Masia i els va ficar al cap que podien ser campions a través d’una idea de joc que va semblar temerària al principi (Aloisio) fins que va prendre la seva veritable forma revolucionària (Guardiola). També és encertat perpetuar la seva imatge amb una estàtua, a l’estil de la de Kubala, perquè les noves generacions, quan hi passin, preguntin als seus pares o avis qui van ser aquells homes llegendaris. I també està carregat de lògica que un carrer ben ample enganxat al Camp Nou sigui rebatejat amb el seu nom.

En realitat qualsevol opinió que es tingui sobre el que s’ha decidit és secundària, perquè la benedicció del que s’ha acordat procedeix de la família, representada amb una dignitat extraordinària per Jordi Cruyff, que per cert no s’hauria de tardar a incorporar com a actiu del club. Hi ha veus que malgrat tot reneguen de l’acord, que taquen la generositat de la família amb insinuacions tòxiques. Estan en el seu dret. El mateix que sempre vam tenir els altres d’admirar a Cruyff com ens va donar la gana, assumint la seva imperfecció sense sentir-nos dissidents.