La nova frontera de Neymar
Pocs partits desencadenen més passions que l’Uruguai-Brasil, al Centenario de Montevideo, Maracanã o on sigui. La relació entre el gegant de Sud-amèrica i el seu petit veí ha alimentat alguns dels millors capítols en la història del futbol, encapçalats pel maracanaço del 1950 i les seves successives llegendes. Durant les primeres dècades del segle XX es va invertir tant el poder entre els dos equips que el petit oficiava de gegant –dues vegades campió olímpic (1924, 1928) i dues més del món (1930, 1950)– i el Brasil es resignava a perseguir-lo. Encara avui és un meravellós misteri la puixança de l’Uruguai, tot just quatre milions d’habitants, a l’escenari mundial. Per al Brasil és més que un rival. És l’equip que serveix com a vara de mesurar les seves estrelles. Pel que es va veure dimecres al Centenario, Neymar ha ingressat a l’univers dels grans fenòmens brasilers.
Paulinho, un migcampista lluitador que rares vegades ha aixecat passions entre els aficionats, va jugar el partit de la seva vida. Va fer tres gols, el primer una rematada amb la dreta incontenible que va tenir un efecte devastador per als uruguaians. A Paulinho el discuteix més el poble que els entrenadors. És titular amb gairebé tots, si més no al seu país. El seu pas pel Tottenham amb prou feines no el recorda ningú. La seva gran nit no va impedir la coronació de Neymar, que va fer el que es demana als elegits: governar els partits i marcar una distància abismal amb la resta dels jugadors.
Si hi ha un equip que acostuma a impedir aquesta classe d’autoritat és l’Uruguai, especialista a transformar en terrenals els jugadors sobrenaturals. És un equip que no està mai per a bromes. Jugui bé o malament, poques vegades es desconcerta davant els recursos d’un jugador, per il·limitats que semblin. Al món futbolístic és l’equip amb què ningú no vol veure’s. El Brasil ho sap molt bé. El seu prestigi ha rebut cops molt durs davant els uruguaians. Quan Cavani va marcar de penal el gol local, al principi del matx, es va anunciar una nit gloriosa a Montevideo, però Neymar es va encarregar de revertir-la.
Encara que fa temps que Neymar va dissipar qualsevol dubte sobre la seva increïble categoria, és ara quan transcendeix la seva autoritat, tant al Brasil com al Barça. En els últims quatre anys ha estat el principal, gairebé únic, referent d’una selecció que havia perdut la identitat i la imaginació. Neymar alleujava els problemes de l’equip, però no fins al punt de produir un efecte d’arrossegament
És ara quan transcendeix l’autoritat de Neymar, tant al Brasil com al Barça
total a l’equip. Al Barça ha estat un gran segon per a Messi, el millor primer del món. Tot indica que la distància entre els dos s’ha escurçat, menys per un descens a Messi que pel rush de Neymar les últimes setmanes.
Contra el Paris Saint-Germain, Neymar va comunicar el seu lideratge al món. A Montevideo va confirmar tots els senyals. Els uruguaians van pretendre detenir-lo, però no ho van aconseguir. Com més durs eren els rivals, més fascinant va resultar la resposta de Neymar. Es va imposar en tots els llocs del camp, amb diverses jugades meravelloses per la seva creativitat, i va demostrar un coratge superlatiu, assignatura que generalment convida al fracàs davant Godín, Coates, Arévalo i companyia.
Neymar transmet la sensació d’absoluta plenitud, l’intangible que no passa inadvertit al públic, els companys i els rivals. Si alguna vegada va tenir fama de retòric, tot el que fa Neymar ara és pur contingut, el millor que es pot veure en un camp de futbol. Amb 25 anys ha travessat l’última frontera: no és el presumpte hereu de Messi, sinó l’únic futbolista que ara mateix pot mirar de cara al geni argentí.