Prestant
Al Harvard Business School, a Boston, munten amb freqüència exposicions sobre temes relacionats amb la direcció d’empreses. Ho fan al magnífic vestíbul de la seva biblioteca, la Baker Library, que rep aquest nom en honor de la família Baker, que va fer una de les primeres importants donacions a l’escola. En els últims mesos han tingut una exposició sobre la història del crèdit personal. No m’hauria imaginat mai que el fet de manllevar diners hagi funcionat tantíssims anys amb criteris tan semblants. El títol de l’exposició era Compra ara, paga més endavant. Prendre diners ha tingut connotacions vergonyoses, caràcter secret, i fins i tot formats il·legals, al llarg de la història. Al segle XVI, fa més de 500 anys, manllevar era vergonyós, mentre que deixar era vist com una manera d’abusar.
Des de fa centenars d’anys deixar i manllevar van ser objecte de quadres, alguns de pintors famosos, però també d’infinitat de dibuixos apareguts als primers diaris. Les recomanacions solien ser que fer negocis deixant acabava portant a la insolvència. L’Església hi va intervenir i el papa Lleó X, el 1515, va expressar que prestar a un interès moderat era correcte. Això va portar a l’aparició dels monts de pietat i van proliferar les institucions cristianes de suport via crèdit. Els que demanaven un préstec havien d’oferir alguns productes com a garantia que eren valorats i administrats per un “notari”, algú que era seriós, fiable i capaç d’anotar. Si el que havia manllevat no podia tornar el préstec, les seves coses eren subhastades per pagar el crèdit. Els crèdits no solien ser de gran volum.
Quan es va conquerir Amèrica, allà no hi havia civilització, hi havia una complexa barreja cultural, moltes coses per fer, poca moneda i variada i el sistema europeu no funcionava. Però ja en els primers 1700, els comerciants aconseguien que algú portés el control dels deutes, incloent-hi els interessos, i pagués en espècie (amb algun producte que el creditor acceptés) i d’aquesta forma el deute passava d’un deutor a l’altre. Deixar diners no va estar exempt d’abusos. Alguns prestadors se saltaven les lleis i un dels estudis de Harvard indica que a final dels 1800 a Amèrica almenys un de cada cinc assalariats devia diners als anomenats “taurons del préstec” per la seva capacitat d’abusar dels seus clients. La societat americana va generar ONG ja en aquells temps, que reconduïen els afectats per “taurons del préstec” cap als monts de pietat. A començament del segle XX un conjunt de prestadors honrats van crear una espècie de regulació dels préstecs, van publicar l’Acta de la uniformitat dels petits préstecs i van aconseguir constituir una regulació legislativa per acabar amb els “taurons del préstec” i permetre als prestadors honrats, ajustant-se a la legislació, obrir les seves “botigues per vendre crèdits”.
És curiós que avançant cap al futur tornem cap a un sistema en què els bancs poden tornar a perdre protagonisme i en què centenars de nous negocis ofereixen serveis financers que ens arriben a través del mòbil. Com que s’estalvien tota la infraestructura que requereix un banc poden fer ofertes molt bones. Un d’aquests banquers emprenedors, sense sucursals, m’explicava el seu model basat en el big data, la quantitat d’informació que està avui disponible, de franc, sobre cada persona, així com la base per avaluar el client i finalment fer-li un préstec, a partir dels diners que floten als mercats. La font d’informació és el mòbil i la sucursal bancària també. Durarà, això? No n’estic segur. Jo crec en els bancs.
Al segle XVI manllevar era vergonyós i prestar es veia com un abús