Una jurista indòmita
Encarna Roca, vicepresidenta del Tribunal Constitucional, insta els polítics al diàleg
Amb Encarna Roca, elegida dimecres vicepresidenta del Tribunal Constitucional (TC), cal anar dret. No es tracta d’un joc de paraules. Això d’anar dret no té res a veure amb la seva especialitat jurídica. Té a veure amb el seu caràcter. A Encarna Roca (Barcelona, 1944) no li van els miraments ni les hipocresies. Al seu col·lega al Tribunal Constitucional (TC) Andrés Ollero, magistrat que pertany a l’Opus Dei i que és l’encarregat de redactar la sentència de l’avortament –que continua paralitzada des de fa més de sis anys-, li va dir quan el va conèixer que “si et recusen no hi donaré suport, a això”. I immediatament va afegir: “Però no donis per fet que votaré a favor de la teva sentència”.
Ara li passa una cosa semblant amb la qüestió catalana. La seva tesi doctoral es va titular La legítima en el dret civil català. Una qüestió de dret hereditari que va rebre un premi de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), al qual pertany. Després va ser de les primeres, o la primera, a fer les classes de civil en català a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. No està, en conclusió, en condicions perquè li vinguin amb històries. Creu que té les cartes en regla i que ningú no pot discutir la seva catalanitat. Però això no impedeix que pugui llegir i interpretar amb claredat el que diu la Constitució sobre el conjunt del poble espanyol com a titular de la seva sobirania.
Per això ha donat suport a totes les sentències del TC davant del sobiranisme, sense por d’estar treballant per a l’altre bàndol. Això ha decebut alguns dels qui el 2012 la van proposar com a magistrada del Constitucional. Ella està convençuda que no tenen raó. “Soc jutge –diu– i els jutges jutgem el que ens toca. Jo no prevaricaré. Hi pot haver un canvi a la Constitució perquè les coses siguin diferents. Però no l’hem de propiciar nosaltres. Han de ser els polítics, si ho creuen necessari.”
Després del seu suport a les primeres sentències del Constitucional que van anul·lar les iniciatives sobiranistes –dictades per unanimitat, com totes les aprovades després en aquesta matèria–, la Universitat de Girona es va plantejar el 2014 retirar-li el doctorat honoris causa. Al final el claustre l’hi va mantenir per 100 vots a 42. Encarna Roca, que va arribar al TC avalada per CiU i el PSC, ho considera un episodi superat. Potser ho va passar pitjor amb la sentència dels toros. Li va tocar el recurs contra la prohibició de les curses a Catalunya, aprovada pel Parlament el 2010. Va estudiar la qüestió i va proposar al ple del Constitucional anul·lar la llei autonòmica basant-se en el valor cultural de la tauromàquia. “Jo no havia anat a una cursa –diu– en la meva vida. Vaig estar en aquella famosa en què José Tomás es va tancar a Barcelona amb sis toros, i al tercer ja estava avorrida”. Sens dubte Ava Gardner s’ho passava millor a les places de toros.
Però no tot han estat anècdotes. Quan el debat –el dels toros i d’altres de contingut més directament polític– va començar a pujar de to, l’anterior president del Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, es va entossudir a posar-li escorta, a Encarna Roca, cada vegada que anés a Barcelona. Va haver d’acceptar-la, però assegura que no ha experimentat mai cap mena de sensació d’incomoditat, malgrat el paper d’ariet que el TC està jugant amb les propostes sobiranistes. “El dia de Sant Ramon de Penyafort, a Barcelona, se’m va acostar un senyor a la sortida de la catedral i em va dir fluixet, perquè no el sentís ningú més, que m’agraïa ‘el que estan fent a Madrid’”.
Recordant-ho Encarna Roca somriu. No té vocació de màrtir ni d’heroïna. Simplement es pot permetre el luxe de fer sempre el que cregui més just. S’ho guanyat a pols. Com a jurista i també com a dona. Es va casar el 1966, acabada de llicenciar en Dret. De seguida va tenir un fill. “És en Toni –diu–, que l’any passat va fer 50 anys. També tinc dos nets. Són tots a Anglaterra. En Toni és enginyer geòleg. Aquest noi sempre ha fet coses molt rares”. Segurament, Encarna Roca ho diu perquè creu que el que sustenta el món són els codis, i no pas les pedres.
Ser dona a l’Espanya dels Siscents no era caminar de pla. “En aquells anys –explica– estava prohibit que els jutges fossin dones. No podíem fer oposicions a la carrera judicial per accedir-hi”. Sona a prehistòria, perquè ara són majoria en la judicatura. Per Encarna Roca aquella etapa va ser especialment difícil. “Em vaig separar el 1975. Després de la ruptura em vaig quedar sola, amb un fill, però sense la pàtria potestat. M’havia casat per l’Església. El 1975 no existia la separació civil. Per exercir la pàtria potestat calia obtenir la separació canònica”.
Més endavant, quan les lleis van canviar, es va poder divorciar. L’exmarit, un representant de la indústria farmacèutica, va morir fa més de deu anys fora d’Espanya. Li va quedar un regust amarg? “No –diu ara Encarna Roca-, simplement vaig passar aquella pàgina. Per mi el matrimoni va ser una etapa que es va acabar”.
A partir dels anys noranta Encarna Roca va incrementar la seva especialització en dret de família. Anys després es distingiria al Suprem per impulsar l’evolució de la jurisprudència en la matèria. Per exemple, sobre la custòdia compartida. Quan va arribar al Suprem el president de la Sala Civil era Juan Antonio Xiol, avui també magistrat del Constitucional. Un d’aquests casos de vides paral·leles. Xiol va començar la seva formació als jesuïtes de Casp, i Encarna Roca molt a prop d’allà, amb les monges del col·legi Jesús-Maria, ubicat a la confluència de Bruc i Casp. D’aquest centre en va sortir amb algunes orientacions clares. En part gràcies a la cap d’estudis, “la mare Juana Rosa, que em va dir que jo era de lletres i que triés alguna cosa en aquest terreny per guanyar-me la vida”.
La segona empenta fonamental la hi va donar Francisco Villavicencio, catedràtic de Civil de la Universitat de Barcelona. Villavicencio, que seria president del Consell Consultiu de la Generalitat, havia nascut a Sevilla. Va ser promotor de la càtedra Duran i Bas i especialista en dret civil català. “Va ser –recorda Encarna Roca– el meu mestre. Em va dir que els joves d’aleshores ens havíem d’ocupar de la Constitució, perquè ho canviaria tot. I tenia raó”.
“Hi pot haver un canvi constitucional, però al TC no li toca propiciar-lo”
“Els jutges jutgem el que ens correspon; jo no prevaricaré”
“Un senyor se’m va acostar a Barcelona i em va agrair ‘el que estan fent a Madrid’”