Llatinoamèrica i el dòlar
LLATINOAMÈRICA viu pendent de les polítiques de Donald Trump i de la Reserva Federal dels Estats Units perquè en depèn el seu futur immediat. L’impuls a l’economia que es pot derivar de les polítiques expansionistes anunciades, com les inversions milionàries en obres públiques i la rebaixa d’impostos per fomentar el consum i la inversió, pot ser positiu per augmentar les exportacions al poderós veí del nord, tot i que això dependrà del grau en què s’hi puguin implantar mesures proteccionistes. Al seu torn, el creixement més gran de l’economia dels Estats Units i, consegüentment, les tensions inflacionistes que comporti, pot obligar la Reserva Federal a pujar els tipus d’interès més del que estava previst.
La pujada dels tipus d’interès als Estats Units, que ja s’hi ha intensificat, preocupa Llatinoamèrica per dues raons: per la fugida de capitals que pugui haver cap al dòlar; i per l’encariment del cost del deute en dòlars que tenen tant els estats com les empreses privades. El record del tremend impacte que va suposar per a tot Llatinoamèrica la pujada tan forta dels tipus d’interès dels Estats Units als anys vuitanta del segle passat encara pesa com una llosa.
Les reserves de divises que tenen la majoria dels països llatinoamericans poden pal·liar ara, en gran part, un eventual xoc respecte als tipus de canvi –que ja s’han debilitat al llarg del 2016– i als deutes sobirans. Però és probable que no passi el mateix pel que fa a les grans corporacions i empreses, ja que s’hi poden trobar problemes.
L’expansió del deute en dòlars de les empreses no financeres –sobretot de construcció, telecomunicacions, energia i servei públics– ha estat molt intensa en els últims anys. El Fons Monetari Internacional (FMI) tem que això sigui una bomba de rellotgeria que acabi afectant el conjunt de les economies de la regió, en especial perquè els elevats deutes de les grans empreses estatals poden acabar encomanant els deutes sobirans.
Després d’una contracció del producte interior brut de Llatinoamèrica i el Carib de l’1,6% el 2016, registrada per segon any consecutiu, les previsions de l’FMI preveuen –malgrat els nous riscos– un creixement positiu per al conjunt de la regió de l’ordre de l’1,2% el 2017 i del 2% el 2018. Aquest feble percentatge global està influït per l’empitjorament de les expectatives de recuperació del gegant de la regió, el Brasil, que amb prou feines creixerà un 0,2%, després de dos anys de recessió, i de l’enfonsament progressiu de Veneçuela, que juntament amb l’Equador seran els dos únics països en retrocés aquest any.
Per a Mèxic, el país més afectat de Llatinoamèrica per les polítiques de Trump, l’FMI espera un creixement econòmic de l’1,7%. L’Argentina creixerà un ferm 2,2%, impulsada per l’augment del poder adquisitiu, les inversions públiques i les exportacions. Colòmbia, per la seva banda, millora les seves perspectives de creixement fins al 2,6%, consolidades per l’acord de pau firmat recentment. Xile, Bolívia i el Perú també comptaran amb taxes de creixement superiors a la mitjana, de l’ordre del 2,1%, del 3,9% i del 4,3%, respectivament, gràcies al repunt dels preus de les matèries primeres.
Ras i curt, el creixement de Llatinoamèrica, subjecte a les incerteses derivades de l’impacte de la política econòmica de Trump, serà dispar i globalment positiu el 2017. Tot i això, encara estarà molt per sota del que les seves economies necessiten per fer front als endèmics i elevats nivells de pobresa i de grans desigualtats.