Pares perfectes

Treballo amb nens des de fa anys en una granja escola i tinc la sensació de veure cada dia més pares obsessionats per ser perfectes, amb una por profunda d’equivocar-se i molta facilitat per sentir-se cupables, com si amb la seva perfecció volguessin assegurar-se uns fills perfectes, és a dir, que compleixen amb el pla de vida que li tenen programat, pel que sembla, al mil·límetre: anglès fluid als 8, esportista d’elit als 12 i cum laude als 18.

Veig pares que condicionen la seva felicitat als èxits dels fills, motiu pel qual mediten fins a l’extrem totes les tècniques educatives existents no fos cas que s’equivoquessin, consulten cada passa als llibres, com si en ells hi hagués totes les respostes correctes, i controlen els professors i/o entrenadors perquè treguin el màxim potencial de les seves criatures, no fos cas que, per “culpa” de les variables, el pla perfecte s’ensorri.

Aquests nanos, lògicament, senten una pressió brutal; “la felicitat dels papes depèn de mi”, diuen alguns. I això els fa molta por i els crea tanta inseguretat que cada any trobo més adolescents que es rebel·len bruscament perquè no ho suporten, i dinamiten el pla perfecte, els pares magistrals i el suposat fill ideal.

De veritat que cal tanta perfecció? Podem deixar els plans mil·limètrics i permetre als nanos que siguin simplement nanos?

CRISTINA GUTIÉRREZ

Santa Maria de Palautordera