EL DIETARI D’‘EL MÓN’
Setmana 29: D’un nou a un vell conegut: de Quique Jiménez a Xavier Bosch. Expliquem la història de superació d’una actriu de 19 anys. Ens torna a visitar el gran Juan Zelada amb nou disc. I David Villa ens deixa plantats a Nova York.
Quique Jiménez, ‘Torito’
Hi ha dies que un personatge et sorprèn. Per desconeixement. No coneixia Torito més que de les seves aparicions televisives. Combat la seva timidesa amb un domini del mitjà audiovisual poc convencional. Ràpid de reflexos, arribant al límit de les seves apreciacions, aquest matí Quique Torito barreja el seu tema més personal (pare per gestació subrogada) i el més professional. Ha deixat el seu marit i el seu fill Nathan a l’hotel i m’assegura que ara no té feina però espera que ben aviat triarà entre algunes opcions que té a sobre de la taula. Ha presentat
Àcid, la seva autobiografia, el seu patiment en silenci sobre una paternitat que va decidir un dia explicar al programa amb María Teresa Campos. El millor: ningú no es va sorprendre.
Xavier Bosch
En Xavi ha vingut a presentar el que serà, indiscutiblement, un dels èxits editorials d’aquest any: Nosaltres dos .Iuna pregunta que envolta la trama: “És possible l’amistat entre un home i una dona? La pregunta em recorda aquella que, assegut en el desaparegut i comodíssim cinema Catalunya de Barcelona, Demi Moore i Robert Redford ens traslladaven a
Una proposició indecent: tot té un preu? En Xavi ens posa el debat damunt la taula. La resposta a si podem ser amics és sí. Però segur que és un sí contundent? Bosch parla de sentiments i, coneixent-lo, juraria que se sent més còmode escrivint-los que verbalitzant-los. Per això, i llegit el llibre, juraria que és la més personal de les obres literàries d’en Xavi.
Mar Ferrer
La Mar té 19 anys. Quan en tenia 4 li van diagnosticar una leucèmia. Es va curar. El seu exemple va servir per a La Marató de TV3 i el 2004 amb 7 anys va aparèixer a explicar-se. Li va dir a Ramon Pellicer que volia ser actriu. Doncs som-hi. I la casualitat ha volgut que el seu primer paper protagonista sigui també una història de superació. La Mar és Hellen Keller a El miracle d’Ann
Sullivan, al Raval. Keller era una nena cega, sorda i muda que la mestra Ann Sullivan va aconseguir connectar amb el món. La Mar ho fa tan bé que hi ha gent que s’acosta a la directora de l’obra, Empar López, a preguntar si realment és cega. Doncs tot l’equip de RAC1 queda impressionat. Especialment Jofre Llombart, que és qui aquests propers dies dirigeix el programa.
Juan Zelada
Tot programa de ràdio té la seva banda sonora. I a la llista de grans èxits del nostre hi haurà The blues remain, de Juan Zelada. Quan va aparèixer per primera vegada fa cinc anys en l’estudi, mitja ràdio es va acostar a escoltar aquella veu. Va venir el dia abans de Nadal al Palau de la Música a tocar aquesta cançó i, pel detall de venir des de Londres, el públic el va ovacionar. Avui torna al seu RAC1 amb el piano de la ràdio afinat (ara sí) i el seu nou disc Be somebody sota el braç. Com a ciutadà de Londres, en Jofre li pregunta per l’atemptat d’ahir a Westminster i respon: “Cada dia havia de travessar aquell pont per anar al piano-bar on actuava per sobreviure als lloguers de Londres. Aquells pubs continuaran sent plens”.
David Villa
Estic en estat de xoc. He quedat a Nova York amb l’exjugador del Barça. Estic arribant als camps d’entrenament (a una hora llarga de Manhattan) i m’arriba un e-mail de la soferta cap de premsa del New York City que m’informa que Villa no vol preguntes sobre el Barça. Com? No pot ser. M’està dient que, després d’acceptar una entrevista fa un mes, ara que soc als EUA exigeix que res sobre el Barça? Quina poca professionalitat, quina mala imatge per al club i quina pèrdua de temps. Em sap greu, però giro cua. Torna a trucar la cap de premsa per demanar-me llavors les preguntes sobre el Barça. “Per descomptat que no”. Molts títols, molts diners, però quina poca professionalitat i quanta ximpleria de divo.