Tornar a començar
Lorenzo ha de ‘reaprendre’ a pilotar per adaptar-se a la Ducati
Jorge Lorenzo deu ser un pèssim jugador de pòquer: se li llegeix tot a la cara. Quan anava sobre rails amb la Yamaha no sabia amagar els trumfos, el delatava el somriure a la comissura dels llavis. Ara que està patint a la seva pell les exigències d’una capritxosa Ducati, Lorenzo arrufa les celles sense dissimular i se li enfosqueix la veu. Li està costant Déu i ajuda acostumar-se a la màquina italiana, una Desmosedici que només va domar amb èxit Casey Stoner. La primera penitència que ha hagut de pagar el balear ha estat la 12a posició de sortida des de la qual arrencarà avui. Un càstig poc habitual per a ell.
Va ser al gener, abans dels primers tests de Sepang, quan va dir aquella frase lapidària: “No canviaré el meu estil”. El temps i l’obstinació de la muntura italiana ho han desmentit: aquesta moto, un portent de potència i velocitat, no té res a veure amb la dolça Yamaha, àgil girant als revolts, on més i millor ha extret sempre el seu potencial Lorenzo, amb un dels millors passos per revolt de la graella. “Puc modificar alguns petits detalls i evolucionar, però la moto no em farà canviar el meu estil”, es repetia. Però ha estat que no.
La Ducati, com admet Lorenzo, és una “moto bastant física”. És a dir, una màquina molt potent de motor, molt ràpida en recta, amb la millor velocitat punta, però poc àgil als revolts, que costa de fer girar, es mou molt. En definitiva, una moto de stop and go, de frenar i accelerar. És un pilotatge que castiga molt físicament, als antípodes de l’estil de fluïdesa, d’untar la mantegaalpa– en la metàfora lorenzista– , dels últims nou anys amb la Yamaha.
“Pensava que pilotant amb el meu estil, amb el qual he anat durant nou anys, però frenant abans, fent més pas per revolt, podria anar més o menys bé. Però no. He d’aprofitar el potencial de la Ducati, que és frenar més tard i entrar al revolt amb els frens”, resumeix Lorenzo. Però una cosa és dir-ho i una altra fer-ho sense perdre velocitat, sense haver de sacrificar en excés les virtuts de la moto.
El gran problema per a Lorenzo és de confiança, de no sentir-se còmode amb el seu millor cop, el pas per revolt. “He de frenar de manera més brusca, frenar abans, i estar amb el fre molt de temps premut. No tinc gaire confiança en la part posterior de la moto i això no em deixa entrar ràpid o parar la moto a pocs metres”, explica el pilot mallorquí a La Vanguardia.
“Millorar l’entrada al revolt vol dir trobar la confiança que em faci entrar més ràpid, frenar més tard; en definitiva, anar entrant més ràpid a l’angle”.
Als entrenaments lliures Lorenzo ho ha provat gairebé tot, amb
settings diversos, utilitzant més el fre posterior, “però no em convenç”. El que guanyava en ritme de cursa ho perdia en velocitat a una volta; per això va haver de passar per la repesca de la qualy. “Amb la nova posada a punt em sento millor entrant al revolt, però a dins gira un pèl pitjor. Em continua faltant alguna cosa per anar fort a mig revolt. He guanyat en consistència, però he perdut en explosivitat”, lamentava.
Sembla que aquest serà el seu fat aquest 2017, tret que a Borgo Panigale comencin a avançar-se al 2018 per treballar en un nou xassís, més Yamaha, que no traeixi l’estil del
martell i la mantega amb el qual Jorge Lorenzo ha estat tan fort en MotoGP; fent que la muntanya vagi a Mahoma.
LA PRIMERA PENITÈNCIA
Amb la suspensió de les sessions de classificació, Lorenzo sortirà 12è, pel resultat dels entrenaments
EL GRAN PROBLEMA
“Quan entro al revolt he de frenar abans, de manera més brusca, i no tinc gaire confiança”