Així es navegava fa 2.000 anys al Cap de Creus
El Museu d’Arqueologia reconstrueix un vaixell ibèric com els dos trobats al Cap de Creus
Una petita drassana ocupa aquests dies el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), a Barcelona. Un fuster de Torroella de Montgrí, Miquel Giralt, ultima l’acoblament d’un vaixell que copia els dos únics d’època ibèrica enfonsats (i estudiats) davant la costa catalana: el de Cap de Vol ielde Cala Cativa I, tal com se’ls coneix en termes arqueològics. Feien 15 i 10 metres d’eslora respectivament.
La nau nova –continguda en 8 metres per poder-la ficar al MAC– serà la peça estrella de l’exposició que el museu presentarà al públic la setmana que ve, sota el lema Navegants d’aiguamolls. 2.000 anys de secrets enfonsats.
La mostra vol explicar un aspecte no massa conegut dels pobles ibers com és la seva perícia marinera. Aquestes tribus (se les situa a la península entre els segles VII i I aC) van ser sotmeses i posteriorment diluïdes pels seus conquistadors romans, que a més van ser els qui van controlar el relat històric.
Així doncs, els ibers, malgrat donar nom a la península, continuen sent pobles no tan estudiats; ni tan sols la seva llengua no ha estat desxifrada. Ja no parlem dels seus vaixells.
Tan sols dues naus d’aquella època més o menys senceres –amb restes orgàniques, és a dir, la fusta– consten a la cartografia arqueològica catalana; a tot el litoral espanyol en són una desena.
Dels que se’n conserva part del carregament –àmfores, bàsicament– se’n compten uns 25. Però en general, els jaciments submarins han estat saquejats sense compassió. El mateix vaixell de Cap de Vol va ser arrasat per turistes belgues el 1967.
L’arqueologia subaquàtica amb prou feines pot treballar per sota dels 50 metres, de manera que cal pensar que el mar encara és ple de secrets. Només amb sofisticats robots submarins s’arriba més avall. “És molt mediàtic i confio que s’acabaran descobrint moltes coses”, augura l’arqueòleg Gustau Vivar, responsable de la investigació del Cap de Vol i comissari de l’exposició.
El vaixell que ara es construeix al MAC no ha estat batejat però copia la forma i les tècniques constructives d’època ibèrica, amb un nivell de sofisticació que revela una llarga i sòlida tradició marinera. Què indica tal nivell de complexitat tècnica? Quants segles van estar fabricant vaixells per arribar a aquests? “Els primers sorpresos de la perfecció tècnica som els arqueòlegs”, explica Vivar; “Queda clar que no són neandertals que un dia comencen a fabricar vaixells”.
Tant Cap de Vol com Cala Cativa I van ser fabricats mitjançant la tècnica del casc previ: primer es va muntar i després s’hi van inserir les quadernes. Sistemes similars han aparegut a un jaciment a Uluburum (Turquia). A partir de l’edat mitjana es va canviar el sistema: primer es muntava l’esquelet i després es forrava amb fusta.
El vaixell que està acabant ara Miquel Giralt és de fusta de pi amb galetes (les peces que acoblen les peces) de fusta d’iroc. Navegaria? “Segur, però a mi no m’hi veureu a bord”, diu el fuster, rient. La seva especialitat són les portes i les finestres.
Els vaixells Cap de Vol i Cala Cativa I portaven àmfores del tipus conegut entre els experts com a Pascual 1, amb vi elaborat a la Laietània. Les àmfores havien estat fabricades –i omplertes– a Baetulo, exactament sota l’estació de metro de Badalona-Pompeu Fabra; allà hi havia la factoria. Aquesta dada va permetre datar amb precisió el seu període de funcionament: el de Cap de Vol, entre l’any 15 i l’1 aC, i el de Cala Cativa I entre el 40 i el 30 aC. El primer, de 15 metres, podia portar unes 400 àmfores; el segon, de 10, unes 200.
Durant cert temps es va pensar que el de Cap de Vol era romà. Portava vi per a les tropes romanes, i dels vaixells ibers no se’n sabia res. Però la nau tenia la quilla molt plana, a diferència de les itàliques, de més calat, i a més van trobar un element clau: sota el pal hi havia una moneda ibèrica antiga, una mena d’amulet protector contra Èol i els altres.
També es van trobar suros de les àmfores, empunyadures de rems i part d’un dels timons, així com les guies amb què es dominava la vela. Tot això s’explicarà a la mostra, fins i tot amb figuretes de Playmobil. “Volem que la gent vingui a tocar, a viure les coses, no que sigui com una missa on un parla i el públic escolta”, apunta Vivar. “I que sigui comprensible, divertida. Per avorrir-nos ja tenim els articles científics”, diu amb humor.
El director del MAC, Josep Manuel Rueda, espera que l’exposició
De la navegació dels ibers se’n sap poc, però els vaixells descoberts són molt sofisticats Bona part de la costa catalana era de llacunes i els vaixells s’hi refugiaven, sans i estalvis dels temporals
viatgi per diferents museus. Alguns del sud de França –on la navegació era igual en aquella època– ja hi han mostrat interès.
La quilla plana denota per on navegava: a més de prop de la costa, sempre en cabotatge, ho feien per les llacunes que hi havia a tot el litoral. “Allà on no hi ha muntanya costanera, com el Garraf o el cap de Begur, Catalunya era zona d’aiguamolls, com la Camarga francesa actual”, descriu Vivar. Tal com passa avui, els temporals de llevant i tramuntana podien destruir els ports a la costa, per la qual cosa se sospita que amarraven les naus a les llacunes i parts baixes dels rius, fora de perill de l’onatge.