PJ Harvey
CANTANT I POETA
La cantant PJ Harvey va protagonitzar ahir la clausura del festival de literatura Kosmopolis del CCCB amb un recital de poesia que va emocionar el públic –que va atapeir el recinte– amb uns versos que es van acostar molt a la música.
El festival de literatura Kosmopolis del CCCB va tancar ahir les portes amb un balanç de 10.092 visitants i, malgrat tanta gent, amb molt de silenci. Un silenci reverencial, tens, dens i mantingut. El que va acompanyar de principi a fi els una mica menys de 40 minuts de recital poètic de la cantant britànica PJ Harvey. Un recital que va omplir ahir al màxim el hall del Centre de Cultura Contemporània: 700 persones, a qui se n’afegien 180 més que ho veien des de l’auditori del centre gràcies a una retransmissió en directe. L’expectació era màxima per sentir la sempre enigmàtica i poderosa cantant en una faceta molt diferent: donant vida de memòria als poemes que va publicar el 2015 amb el fotoperiodista Seamus Murphy sota el títol The hollow of the hand (El hueco de la mano en la versió en espanyol que publica Sexto Piso). I el mite, perquè això d’ahir al CCCB cap a PJ Harvey era bàsicament veneració, no va defraudar. Va emocionar amb uns poemes en anglès i sense cap mena de subtítols ni de traducció que van ressonar al seu cos i a les parets del gran hall. Uns poemes que van anar creixent en la seva veu magnètica i els seus gestos corporals sempre mesurats però cada cop més nombrosos i que va fer que a estones semblés que es posava a cantar.
El resultat final, una vegada conclosa la tensió ambiental i el sòlid silenci que no van abandonar mai el recital, va ser una enorme ovació i, uns vint minuts després, una sessió de firmes de The hollow of the hand que es venia allà mateix i que va provocar probablement la cua més llarga per firmar un volum de poesia vista en dècades a Barcelona. Més de 150 persones es van disposar a esperar una firma i moltes vegades un petit diàleg amb PJ Harvey, que els esperava asseguda davant una taula al mateix escenari on havia actuat a peu dret minuts abans. La primera firma, “For Teresa. Polly Jean Harvey”. Una Teresa que confessava que per a ella la cantant “és una crac, una artista en tot el sentit de la paraula” i que el concert “ha estat molt emotiu, va començar fred i s’ha anat escalfant, interpretant cada vegada més”.
De fet, els comentaris sobre el recital són superlatius. La joveníssima Carmela diu que està “en xoc”. La seva amiga Erika afegeix que “encara que no hagi cantat, ha estat com escoltar una cançó, música”. I assenyalen que potser no ho entenguessin tot però que no importava, que hi havia molta tensió, que els anava ràpid el cor. Una confessa: ha estat a punt de plorar.
I és que l’expectació era enorme. Uns minuts abans de començar, la Tania, catalana, i l’Astrid, francesa, expliquen que han vingut perquè PJ Harvey “té molta màgia, té aura”, i s’han comprat el seu llibre i se l’han estudiat abans d’arribar. No són pocs aquells que es veuen amb el llibre a les mans, un públic majoritàriament jove i bastant alternatiu. De sobte, els altaveus anuncien que el recital està a punt de començar però que no es poden fer fotos ni enregistraments. Ni abans, ni durant, ni després. Ho ha demanat l’artista. “No és gaire habitual, oi?”, pregunta un noi al costat. No. Però ella tampoc no ho és, i des que s’anuncia la seva imminent aparició el silenci es pot tallar. Només la proliferació de tos provoca rialles i relaxa l’ambient.
I PJ Harvey entra entre aplaudiments vestida de negre i blanc, elegantíssima, com per presentar una gran cerimònia. Ho acabarà sent. “Gràcies. Bona nit”, i passa a l’anglès. “Estic molt contenta de ser aquí aquesta nit per llegir per a vosaltres. Llegiré primer poemes del meu llibre The hollow of the hand, una col·laboració amb el fotoperiodista Seamus Murphy. Vam decidir treballar junts i crear un projecte plegats després del nostre treball a l’àlbum Let England shake ,onva fer vídeos. Ens aveníem i suggeria fer un projecte des de l’inici. Ell com a fotoperiodista ha viatjat a molts països, moltes vegades zones de guerra, i era el perfecte company per viatjar. El primer lloc que vam decidir visitar va ser Kosovo i llegiré poemes d’aquell viatge”. Després viatjarien a l’Afganistan i a Washington DC i crearien un llibre ple de poemes i poderoses fotografies.
Poemes com el que dona inici al recital i al llibre, On a dirt road (En un camí de terra), a Kosovo, amb imatges que mostren barricades, ferides obertes, o com The abandoned village (La vila abandonada), on pregunta a una nina o un arbre el que han vist allà. Recita sense mirar els papers, mira directament al públic, excepte quan al poema posa la veu a algú, i canvia el seu to i mira cap amunt. Els suaus moviments d’una mà i una espatlla són tot el que fa servir al principi per acompanyar la seva dicció perfecta i una veu que ho omple tot. Allarga les vocals, accentua les enes, deixa acabar els poemes com si fossin una pregunta difícil de respondre. I tant la seva veu com els seus gestos van creixent al llarg dels versos, i hi acabarà havent moments que sembla que hagi de cantar. O que ja estigui cantant.
Després de Kosovo, poemes sobre l’Afganistan. Explica que anava amb llibreta i bolígraf per prendre notes i que va voler plasmar el que veia allà com si fos una nena, de manera naïf, sense prejudicis, “veure el que tenia al davant”. Poemes tan coloristes i vívids sobre el país com The orange monkey (El mico taronja). Hi ha olors, colors, formes, nens jugant descalços al cementiri al desembre. El viatge del llibre acaba a Washington DC, la capital del país, on es van prendre moltes de les decisions que van afectar els dos països anteriors. “Quan vam ser-hi vam intentar anar amb la ment oberta i documentar el que vam veure”. I va quedar sorpresa, assenyala, per les similituds que va trobar a les zones pobres de la ciutat, gossos pels carrers, gent demanant.
Després de Washington, va acabar amb alguns dels nous poemes que està escrivint amb el títol provisional de The forest (El bosc). L’últim poema, en què un soldat jeu amb una ganivetada al coll que sembla que demana, entre els borbolls de sang, “love me tender”, que Harvey recita amb veu rasposa i ferida. I un gran aplaudiment trenca estrepitosament el llarg silenci.
Els poemes de PJ Harvey van néixer de viatges a l’Afganistan, Kosovo i Washington
La cantant diu que la idea era retratar aquells llocs amb mirada de nena, sense prejudicis La creadora recita de memòria els seus versos i la seva veu magnètica fa emmudir l’auditori
Després del recital, una cua de 150 persones s’espera per aconseguir una firma de l’artista