Per als que viuran pitjor
Joaquín Estefanía analitza a ‘Abuelo, ¿cómo habéis consentido esto?’ els errors que ens han portat a l’era Trump
Des de la seva llarga experiència com a periodista econòmic, Joaquín Estefanía exposa a Abuelo ¿cómo hemos consentido esto? les raons que han derivat en un món on els fills viuen pitjor que els pares alhora que els han de pagar les pensions.
Economista escèptic, veterà periodista, analista vocacional, Joaquín Estefanía (Madrid, 1951), qui ha desenvolupat la major part de la seva vida professional al diari El País, del qual va ser director, aborda les claus de la crisi més desvertebradora dels últims temps. “Som més pobres, més desiguals, més precaris i estem menys protegits”, afirma mentre insisteix a veure el capitalisme socialment responsable “com el monstre del llac Ness: deu existir però ningú no l’ha vist mai”.
Abuelo, ¿cómo habéis consentido esto? (Planeta) espera ser llegit no només pels seus col·legues generacionals sinó també per aquells joves que vulguin saber d’on venim per dibuixar millor cap on anem. “Ignorem com viuran els nostres nets però sabem que els nostres fills ja viuen pitjor que nosaltres. No és un sondeig, això, és una dada. I si els nostres nets acaben així, llavors serà una tendència. Molt pitjor”.
Creu que la seva generació encara no ha assumit el grau de responsabilitat que li correspon en el desastre. “Encara estem molt tancats en nosaltres mateixos. Ens fem més grans i ens preocupem per què passarà amb les nostres pensions. La classe política, que té la nostra edat, també. No tenen en compte el que passa, que és greu”.
Per Estefanía ara arriben els fruits d’una derrota. “Vam creure que el progrés era un concepte infinit i això es va tallar als anys vuitanta. L’Estat del benestar no se n’ha anat però ja no és universal, i si algun dia se’n va també deixarem de ser europeus tal com ho enteníem”.
Triomfaran les forces conservadores i xenòfobes que van arrelant? “Això és molt inquietant. Jo crec que no, però també creia que Trump perdria i no arribaria el Brexit”. El més significatiu, diu, serà saber si les forces econòmiques que guanyaran en un futur ja s’hauran encomanat d’aquestes idees”.
Si les crisis acostumen a “convertir-se
“Que els nous partits no caiguin en els errors anteriors o els joves es quedaran sense esperança”
en frontissa entre una època i una altra, com afirma Estefanía, la definició que li adjudica a l’actual és la següent: “L’etapa de l’atordiment. Estem desconcertats per tot el que ha passat. El que era vell no ha acabat de morir i el que serà nou no ha acabat de néixer. Això ens fa ser més conservadors. Quan t’obliguen a escollir entre canvi i estabilitat més gent tria per aquest últim camí”.
Tornem, doncs, a l’austeritat, la mateixa que un dia va ser una proposta d’esquerres apadrinada pel Partit Comunista Italià d’Enrico Berlinguer: “De fet, a molts ens van educar en ella, ser calvinista semblava el més coherent per anar pel món”.
Tampoc se salven les noves tecnologia (“aquesta nova revolució que ens ha deixat xocats”) ni les distàncies amb els joves (“la diferència fonamental és que a mi em deien que tenia futur, ells coneixen molt millor la supervivència”), ni tan sols les noves forces liderades per formats universitaris (“els veig una mica evanescents; espero que no caiguin en els errors anteriors dels altres partits tradicionals o molts joves es quedaran sense esperança”).
I malgrat tot continua tenint fe en la política. O això diu.