El desert del Partit Demòcrata
Amb el president Trump ficantse de peus a cada galleda que troba i amb el nivell de popularitat més baix en comparació amb el que tenien els seus predecessors en el mateix moment del mandat, i amb el Partit Republicà molt dividit entorn de la política sanitària, fiscal i comercial, el més lògic seria que l’opositor Partit Demòcrata es fregués les mans projectant una victòria en les legislatives del 2018 i una reconquesta de la Casa Blanca el 2020. Ben al contrari, el partit dels Roosevelt, Kennedy, Clinton i Obama continua en estat de negació, sense assimilar del tot la victòria de Trump, esdevinguda ja fa gairebé cinc mesos.
Al marge de la sorpresa de la derrota, deguda en gran part al peculiar sistema electoral –a Hillary Clinton la van votar gairebé tres milions més de nord-americans– i a errors estratègics de la candidata –descuidar estats com Michigan, Wisconsin o Pennsylvania, on es va acabar de forjar la seva derrota al col·legi electoral–, els demòcrates no guanyen res aferrant-se a la polèmica intervenció d’última hora del director de l’FBI. Certament, les declaracions de James Comey en què va recomanar una reinvestigació dels famosos correus electrònics de l’exsecretària d’Estat van tenir un efecte demolidor, però, en qualsevol cas, aquelles eleccions, més que guanyar-les Trump, les va perdre Clinton.
En aquests moments es dona la paradoxa que, així com l’evolució demogràfica del país afavorirà creixentment els demòcrates en els comicis presidencials, el domini a les dues cambres del Congrés dels republicans sembla estructuralment irreversible. Per tant, és possible que hi hagi un president demòcrata d’aquí quatre anys, però haurà de coexistir amb un Congrés hostil, que és la situació en què es va trobar el president Obama en els últims sis anys de la seva presidència.
Però, òbviament, el Partit Demòcrata necessita un líder amb cara i ulls per recuperar la presidència i, en l’actualitat, en el partit destaquen més les velles glòries, com l’exvicepresident Biden, l’exsecretari d’Estat Kerry o el senador Sanders, tots tres septuagenaris. Un signe evident de desesperació és que s’especuli amb un tercer intent –suïcida– per part de Hillary Clinton.
I és que, observant les tradicionals banquetes dels candidats a la Casa Blanca, el Senat i els governs estatals, no s’albira en aquests moments en el bàndol demòcrata gaire material presidencial i el poc que hi ha està constituït sobretot per dones i minories ètniques, candidatures perfectament legítimes però amb grans dificultats per competir a l’Amèrica profunda, blanca i masculina de Donald Trump. Apunteu en tot cas els noms de les senadores Elizabeth Warren (Massachusetts), Kamala Harris (Califòrnia) i Kirsten Gillibrand (Nova York), així com el del seu col·lega de Nova Jersey, l’afroamericà Cory Booker. Entre els governadors encara cal esforçar-se més –només n’hi ha 16 de demòcrates–, i destaca tímidament John Hickenlooper (Colorado) o el de Virgínia Terry McAuliffe, un protegit de Hillary Clinton. És indubtable que n’apareixeran més, però, ara com ara, el partit és un desert, fet que d’alguna manera és responsabilitat tant de la mateixa Clinton com del president Obama, que va conrear amb èxit la seva figura però que va passar olímpicament de la seva formació política.
Per recuperar la Casa Blanca els demòcrates necessiten un líder amb cara i ulls, que de moment no s’entreveu