Una tercera via catalana, sisplau

Un estudi reflecteix que una part decisiva de l’independentisme acceptaria solucions que no suposin la ruptura territorial amb Espanya

Només un 58% dels catalans que estan a favor del procés sobiranista pensen que “la millor solució territorial per a Catalunya és la seva independència de l’Estat Espanyol”. Aquesta és una de les principals conclusions que apareixen al llibre Catalunya en procés (Tirant lo Blanch, 2017), una obra en què participen una vintena d’especialistes d’universitats de Santiago de Compostel·la, Granada, València i Barcelona i que es basa en un sondeig específic, posterior a les eleccions autonòmiques del 2015. De fet, segons l’estudi, “un model federal satisfaria el 23,6% d’aquests catalans que estan a favor del procés d’independència”, mentre que “un altre 15,1% aspiren a un model autonòmic amb més competències o amb un estatus fiscal equiparable al del País Basc o Navarra” (vegeu gràfics adjunts).

“Dit d’una altra manera: gairebé el 40% dels ciutadans catalans que declaren que estan a favor del procés d’independència aspiren a una solució territorial que encaixa amb el concepte de federalisme adaptatiu: plurinacional, no cooperatiu, no centralitzat i no simètric”. Aquesta conclusió coincideix amb les que es desprenen d’altres estudis posteriors, tot i que hi afegeix una innovadora clau explicativa: l’heterogènia solidesa del sentiment independentista ve determinada per la seva antiguitat.

Paral·lelament, entre els qui estan en contra de la independència es registra una pluralitat d’opcions que permeten entreveure un espai de trobada per construir una sortida al conflicte català. Així, entre els contraris a la secessió només un 5,4% aposten per un Estat centralitzat, i únicament el 35,6% per la continuïtat de l’statu quo. Tot i això, un 26,2% optarien per un Estat federal i gairebé un 16% per un Estat autonòmic amb més nivell de competències per a Catalunya (a la qual cosa caldria afegir un 11,4% que s’inclinarien per un estatus fiscal com el d’Euskadi i Navarra).

A partir d’aquí l’estudi conclou que “els ciutadans de Catalunya tenen opcions alternatives, diferents i plurals a l’hora d’afrontar el conflicte territorial català” i “aquestes diferències existeixen també entre els que estan a favor del procés independentista”. És més, “en la ciutadania hi ha una pluralitat més gran que les opcions dominants que estan oferint els polítics, i més complexitat de la que avui és capaç d’incloure i canalitzar la mateixa competició política polaritzada”.

Entre els factors que expliquen les diferències dins del col·lectiu independentista apareix com a més destacat “l’antiguitat del sentiment separatista”, una “variable clau per entendre la seva interpretació d’aquest sentiment”. És a dir, “el temps des del qual se senten independentistes els ciutadans cata- lans” dona peu a dos tipus d’actituds: un independentisme “essencial” (més intransigent) i un independentisme “estratègic” (més pragmàtic i obert al diàleg). “La diferència és tan extrema que, mentre que el 78,5% dels independentistes tradicionals aspiren efectivament a la solució separatista, en el cas dels nous independentistes (els que ho són des de fa un any) aquest percentatge es redueix únicament al 13%”.

D’acord amb les dades del sondeig, “amb prou feines un 20% de catalans independentistes tradicionals aspiren a una solució territorial que suposi continuar dins de l’Estat espanyol”. Tot i això, aquesta xifra s’acosta al 40% entre els qui “es reconeixen independentistes des de fa més de cinc anys; puja a un 45% per als que són independentistes des de fa només cinc anys, i s’eleva a més d’un 70% per als que ho són des de fa tres i assoleix gairebé un 80% dels que ho són des de fa només un any”.

Aquesta heterogeneïtat en la defensa de les solucions territorials s’aprecia també entre l’electorat dels diferents partits. Així, per exemple, entre els votants de Junts pel Sí o la CUP més d’un 35% accepten solucions alternatives a l’estricta separació d’Espanya. I, a la inversa, entre els votants de Ciutadans –un partit que persegueix la uniformitat autonòmica– només un 10% aspiren al retorn a un Estat centralitzat, mentre que més del 46% aposten per un Estat federal, més autogovern o un estatus fiscal equiparable al del País Basc i Navarra.

En definitiva, de l’estudi es deriven dues conclusions transcendentals. La primera resideix en la “insatisfacció que han produït els resultats de les darreres eleccions autonòmiques en els catalans d’un o altre signe polític”. I la segona indica que “la idea dominant no és que el procés sobiranista construirà finalment un nou Estat, sinó que modificarà de manera sensible la relació entre Espanya i Catalunya”. A partir d’aquí l’estudi deixa sobre la taula una advertència operativa dirigida als partits: les seves ofertes polítiques no cobreixen la pluralitat de preferències que mostren els ciutadans per resoldre el conflicte. I aquesta circumstància dificulta, sens dubte, la possibilitat d’una sortida negociada, una tercera via, que satisfaci simultàniament amplis sectors de partidaris i de contraris a la independència.

El 39% de partidaris de la independència admetrien una solució dins d’Espanya

El temps des del qual és independentista un ciutadà defineix la seva fermesa secessionista El 54% dels votants unionistes accepten més autogovern com a sortida al conflicte