Origen del catalanisme polític
Catalunya commemora el 125è aniversari de les Bases de Manresa
Fa 125 anys ja no és que bona part dels catalans no sabessin el que estava passant a la sala de plens de l’Ajuntament de Manresa, sinó que la majoria dels manresans tampoc no en tenien ni idea. Però allà, a la capital del Bages, s’hi havien congregat un centenar llarg de burgesos (Francesc de Moragas, Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Àngel Guimerà...) que del 25 al 27 de març del 1892 van discutir els principis d’una Constitució regional catalana. Es va acabar ratificant un document, les Bases de Manresa, que no es va executar mai i que de seguida va quedar desfasat. Va néixer el catalanisme polític: de la teoria es va passar per primera vegada a la concreció.
“És un punt de partida per començar a construir coses més fortes: institucions i també partits polítics, com la Lliga Regionalista. A més, després que hagin passat vora 200 anys del 1714 estan dient: ‘Ei, volem tornar enrere. Volem tenir els drets que teníem’”, explica el politòleg Jordi Rodó, que, juntament amb l’historiador Francesc Comas, exerceix de comissari de la commemoració. “Les bases contenen idees que s’han de llegir tenint en compte el context de l’època, però que són trencadores perquè qüestionen l’statu quo”, afegeix Rodó.
El document que consensuen el centenar llarg de congregats defensa que el poder central s’organitzi a partir de la separació de les “funcions” legislativa, executiva i judicial; que el primer recaigui en el rei o el cap de l’Estat” i en una assemblea “composta per representants de les regions” en què el nombre de representants “fos proporcional al d’habitants i a la tributació, i que en tingués tres la regió a la qual n’hi corresponguessin menys”. Parla de monarquia, també de la possibilitat d’una república. Defensa que el català sigui l’única llengua oficial a Catalunya i que només els catalans puguin ser funcionaris al territori. El Tribunal Superior de la comunitat passa a ser inapel·lable, i el servei militar obligatori –els quintos, que tantes revoltes van suposar a Catalunya durant el segle XIX i principis del XX– se substitueix per un contingent de voluntaris.
Però tant Rodó com Comas hi insisteixen: la importància de les bases és el seu fet per si mateix, més que el que propugnen. És així perquè són el punt de partida del catalanisme polític quan ja existia el cultural. “Es troba gent que no s’havia trobat abans. Hi havia la teoria d’una banda i els Jocs Florals de l’altra. Aquí tens concreció”, diu Rodó.
Encara que les Bases siguin conservadores –fins i tot més pròpies de l’edat mitjana en algunes qüestions–, tots els que participen en la seva redacció no ho són: per això es considera l’origen comú de les diferents visions catalanistes, que, ara sí, es converteixen en partits polítics a començaments del segle XX.
“Algunes persones que venen, dos o tres anys després, ja veuen que allò no serveix. Un cas és el d’Enric Prat de la Riba que, de fet, exerceix com a secretari de les bases”, manifesta Comas. “És l’exemple paradigmàtic –apunta Rodó–. Prat de la Riba participa en la redacció de les bases amb gent que era molt vuitcentista quan ell és noucentista. Té una visió moderna: ell crea la Mancomunitat, les biblioteques, escoles...
Les bases també són la primera assemblea de la Unió Catalanista, que no va ser un partit, sinó una plataforma que aglutinava en forma de federació grups, centres, associacions, ateneus, publicacions catalanistes... El seu president al conclave de Manresa va ser Lluís Domènech i Muntaner. “En el moment que té lloc no tenen la importància que tindran després”, manifesta Comas.
I és que aquest centenar llarg de delegats, malgrat que omplien les 36 fondes i pensions de la ciutat, pràcticament van passar inadvertits. No hi ha grans referències immediates a les publicacions de l’època, encara que hi hagi excepcions, com La Vanguardia, que en l’edició del 27 de març del 1892 va publicar les bases, i l’endemà, una extensa crònica sobre com es van aprovar. La rellevància social creix amb el temps: la política, això sí, ho fa de manera més immediata i pròspera.
“Una obra d’Àngel Guimerà és boicotejada a Madrid després de l’èxit de Mar i cel. Guimerà és una de les persones més actives en les bases”, apunta Rodó. La premsa anticatalanista encara fa vinyetes de les bases quan han passat gairebé 20 anys. A començaments del segle XX es converteixen en l’origen del catalanisme.
“Quan es proclama la II República, al cap d’un mes i mig, es decideix posar una placa al saló de sessions”, continua explicant Comas. Qui va a inaugurar la placa és el mateix president de la Generalitat, Francesc Macià. Es fa una desfilada multitudinària amb la bandera de la Unió Catalanista pels carrers de Manresa, es fa un míting amb més de 2.000 persones al teatre Kursaal. “Macià és d’ERC, però se sent hereu d’aquella trobada, encara que sigui d’esquerres”, apunta Rodó. També es posa el nom Bases de Manresa a un carrer, el de la Muralla.
“El 24 de gener del 1939 arriben les tropes franquistes; afortunadament, la placa inaugurada per Macià es retira el dia 26 i l’amaguen al museu comarcal”, apunta Comas. No se sap qui la va posar fora de perill perquè no corregués la sort d’altres plaques que sí que es van destruir, com el cas d’algunes al·legories d’Àngel Guimerà. L’any 1979, el del retorn dels ajuntaments democràtics, també torna la placa. I l’avinguda Cruzada Española passa a dir-se Bases de Manresa. “La gent l’anomenava Basses de Manresa, perquè hi havia els dipòsits d’aigua”, apunta Comas. “El franquisme va fer que s’oblidés”, recorda Rodó sobre una efemèride que se celebrarà durant tot un any. Les bases són un document –afirmen– que avui dia resulta caduc, motiu pel qual la intenció de la commemoració no és fer una revisió historicista ni tampoc parlar del procés; només recuperar la memòria, explicar la societat de l’època i com Catalunya, potser igual que ara, volia retrobar-se.
Francesc de Moragas, Guimerà, Almirall, Prat de la Riba i Lluís Domènech i Muntaner van ser delegats El conclave va passar sense gairebé rellevància social: la va obtenir a inicis del segle XX i en la II República