El Paral·lel del segle XXI
EL Molino, el cèlebre cafè concert de l’avinguda Paral·lel de Barcelona, passa moments difícils, que podrien abocar-lo al tancament. La notícia fa sentir malenconia als qui el veuen com una part de la seva educació sentimental. O als qui senten nostàlgia d’aquell Paral·lel obert a finals del segle XIX, i que als anys d’entreguerres, que van ser els de la seva esplendor, era comparat amb el Pigalle parisenc o el Broadway novaiorquès. Altres music-halls d’aquesta artèria com el Pompeia o el Bataclan els van enderrocar ja fa més de mig segle. Teatres del Paral·lel com l’Olympia, el Talia, el Nuevo, el Cómico i d’altres van córrer la mateixa sort. En queden uns quants en actiu. I queden El Molino –que ja va tancat el 1997, i després el van reinaugurar el 2010– i l’Arnau –tancat des del 2004–. Són els últims vestigis de l’època gloriosa del cafè concert, la supervivència del qual sembla que ara depèn dels ajuts municipals.
La pregunta sorgeix d’una manera natural: el rescat d’aquests teatres ha de ser una prioritat municipal? La memòria i el cor ens diuen que sí. El raonament fred potser no ens diu el mateix. Els temps canvien, canvien les ciutats, i en canvien els barris i els carrers, com també canvien els habitants i el lleure. Tant és així que El Molino –que la iniciativa privada fa uns quants anys que va despertar animosament de la letargia– no ha trobat la resposta popular necessària per assegurar-se per si sol el futur.
El Paral·lel dels nostres dies s’assembla poc a l’avinguda bulliciosa on la Barcelona de fa un segle trobava diversió i relaxament. Aquest carrer continua al mateix lloc, on el va dibuixar Ildefons Cerdà, sobre el paral·lel terrestre 41º,22’,34’ nord. Però el paisatge humà és un altre, amb una presència notable de la colònia llatinoamericana assentada al Poble Sec. I els pols de desenvolupament d’aquesta via ja no depenen exclusivament de l’escena teatral. Han aparegut, però, focus importants per al negoci de la restauració, com els establiments que impulsen els germans Adrià. Mentrestant, continuen dominant els extrems, amb programes diversos, les Drassanes, ara museu, i la plaça Espanya i les instal·lacions firals.
La ciutat pertany als ciutadans, a les seves iniciatives professionals, econòmiques o culturals, que al cap i a la fi són les que la modelen. Que són canviants, com els temps. I que demanen tota l’atenció de les autoritats, que tenen la responsabilitat de preservar-ne la memòria però, abans que res, s’han d’anticipar al futur i apostar per les iniciatives que sorgeixen de la societat i propicien un futur millor.