Que gran que és ser alcalde!
Mai de la vida havia tingut tan a prop un alcalde. Calculo que durant una hora li vaig clavar els genolls a la seva acompanyant i l’altra hora llarga a ell, a l’alcalde en persona, al qual des d’aleshores admiro, i si fos un dels 1.000 habitants del seu municipi, el votava de totes totes.
Abans de res: un ja no pot marxar de Catalunya ni cinc minuts. Te’n vas divendres a Castelló, tornes dissabte a la nit i quin patiment. Jo, au, veient els toros, quan un dia d’aquests ens cau “la venjança de l’Estat”, segons l’advertència prudent del president Puigdemont: una biblioteca al Born, nens sense llengua per parlar en català, els hereus del duc d’Alba torturant Lluís Llach...
Qualsevol se’n va fora aquest agost! O et desconnecten o t’afusellen...
Jo venia a parlar-los d’un gran alcalde de la Comunitat Valenciana del qual no sabia res quan dissabte, a les cinc de la tarda, es va asseure davant meu a la plaça de Castelló, de gom a gom per La Magdalena i l’exili català.
El seu nom: Ximo. El meu amic Josep i jo li vam intuir dimensió d’home del poble perquè en lloc d’enviar a la presó
Vaig indagar sobre l’alcalde a qui li clavava el genoll, no sigui casi que em caigui “la venjança de l’Estat”
un grup de joves estil Noves Generacions del Partit Popular en un comiat de solter els va cedir espai en aquella llauna de sardines, es va desentendre de la funció taurina i va compartir gintònics, gentilesa del nuvi, vestit de xeic àrab del Reial Madrid.
És que un càrrec tan proper podia ignorar un comiat de solter que prenia com a ostatges els presents?
Mentre sis vaques enviudaven en alguna devesa, el nostre home es va encoratjar i en una ostentació de transparència es va presentar com a alcalde. I per dissipar dubtes, que no per impressionar, algú del seu entorn –amb una certa edat i el sexe que ometrem– va mostrar via Google el perfil (“aquí està més jove”).
Entre els olés de la concurrència al nuvi, vaig indagar en el mateix Google, no fos cas que li estigués clavant els genolls a un home important i després em caigués “la venjança de l’Estat”.
El que em temia: un personatge cridat a presidir una Diputació valenciana (o una ambaixada d’aquestes que reparteixen si fos català). Un bon dia, entre altres causes, va prohibir a un veí que aparqués a la zona delimitada per a les paelles de la festa major. I el molt incívic li va deixar anar una nata –o dues– a més d’amenaces absurdes de l’estil “sé qui ets i m’he quedat amb la teva cara”. Com no ha de saber un on viu l’alcalde d’un poble!
El tema va acabar als jutjats. El fiscal demanava cinc anys per al veí –ja saben com de polititzada està la justícia espanyola–, en comptes d’obligar-lo a compartir una paella i escoltar la seva lluita, amb tots els ets i uts, per exterminar els mosquits que fastiguegen el poble. Segons el veí, “només li va clavar un cop al mòbil de l’alcalde”...
I qui va sortir a collibè de la plaça de toros? El nostre admirat alcalde? No, senyor. Un paio vestit de torero anomenat Alejandro Talavante.