Pensar sense metralla
S’han publicat molts llibres sobre la situació catalana. Molts d’ells, valuosos o no, intel·ligents o prescindibles, són de la mena que anomenem instant books, assajos urgents, escrits pensant en els reclams generalment comercials de l’actualitat. Fèlix Riera acaba de publicar-ne un, Just abans del salt endavant (Pòrtic), que, si bé podria semblar que forma part d’aquesta onada, va més enllà. Converteix la seva reflexió sobre el que està passant en un veritable oasi de pensament enmig d’un combat que ha desertitzat l’argumentació fins a reduir-la a mer argumentari: eslògans de batalla, metralla verbal.
La gràcia del llibre de Riera és que no ofereix metralla a ningú. Ni en dispara tampoc contra ningú. No fabrica raonaments per fonamentar la victòria d’una posició sobre les altres. Riera no defensa cap de les posicions en combat, sinó que pretén abraçar-les a totes, no pas per repartir la raó a la manera salomònica, una mica a cada part, sinó perquè sosté que no hi ha una única resposta per a la majoria dels temes plantejats (de la reforma de la Constitució al referèndum, de l’estatus de la llengua al problema del finançament, del desarmament de l’Estatut al corredor mediterrani...).
Malgrat que les posicions s’han polaritzat entorn dels conceptes assimilació espanyola o independència, Riera sosté que no hi ha una única resposta a la possibilitat de reconsiderar la relació entre Catalunya i Espanya. I precisa que la sortida al plet, si vol ser autèntica, haurà de passar pel reconeixement de l’altre. Però no pas per entronitzar el valor de l’empatia, sinó per una raó molt menys elevada i, en canvi, imprescindible: fer possible el diàleg. I és que el diàleg no implica només l’acceptació de les raons de l’altre, sinó l’acceptació de la possibilitat que la posició de l’altre pugui corregir, matisar o transformar la teva.
Actualment, en ple combat de posicions, la paraula diàleg apel·la a la rendició del contrincant. Per això el plet s’ha plantejat en termes de força: guanyarà el que, resistent en la seva posició, sigui capaç de doblegar l’altre. En canvi, Riera sosté que el diàleg només serà autèntic si els que hi participen estan disposats a “considerar que les opcions plantejades poden ser matisades, canviades o redefinides sense que ningú hagi de renunciar als seus objectius encara que es puguin veure limitats”.
Ara bé, és la forma, originalíssima, el que converteix aquest petit assaig de Fèlix Riera en una joia. Tot el llibre està trufat d’apòlegs, paràboles, fragments d’obres literàries i d’anècdotes històriques que permeten abordar la qüestió catalana des de molts punts de vista. L’erosió que el llenguatge abstracte ha sofert en temps de la propaganda, l’agitació i la postveritat exigeix un altre mètode reflexiu. Riera ha trobat en la literatura una possibilitat d’abordar la inevitable ambigüitat dels fets polítics. Si molts novel·listes tendeixen en els darrers anys a narrar introduint tècniques d’assaig en les seves novel·les, Riera reflexiona introduint en el seu assaig una bona colla de recursos narratius. La petita anècdota del mestre zen i el noi de catorze anys, per exemple.
Van regalar un cavall al noi i tothom deia, al seu poble, “quina sort”, menys el mestre zen, que deia “Ja ho veurem!”. El noi va caure del cavall i es va trencar la cama. Tothom va exclamar: “Quina desgràcia!”, però el mestre zen repetia: “Ja ho veurem!”. Al cap d’un temps, va esclatar la guerra i tots els joves van ser militaritzats, excepte el de la cama trencada. Els del seu poble van dir “Quina sort!”, però el mestre zen continuava repetint: “Ja ho veurem...”. Riera treu molt de suc d’aquesta petita història que prové d’un film de Mike Nichols. No hi ha finals definitius ni començaments adàmics: tot porta cua. La intervenció dels americans a l’Afganistan, per exemple: col·laborant amb les milícies locals contra l’exèrcit soviètic van contribuir a perjudicar decisivament l’URSS, que es va enfonsar. Però seguidament els americans van trobar a l’Afganistan un pou de dificultats del quan surten Bin Laden, Al-Qaida i l’ensorrament de les Torres Bessones.
La frase del mestre zen també ressona quan s’empeny la ciutadania a buscar una determinada sortida al plet catalano espanyol (el referèndum unilateral, canviar la Constitució o acceptar la irreversibilitat de la norma constitucional). Ja ho veurem, si les sortides plantejades donen al vencedor el resultat que imagina. Ja ho veurem. Allò que pot semblar aparentment una sortida, pot ser el començament d’un embolic més gran; i allò que pot semblar una derrota de l’adversari pot ser l’embrió d’un gran ressorgiment. De tots els apòlegs que el llibre de Riera planteja, el més suggestiu l’explicava Mandela. El sol i el vent discutien qui era més fort i es van sotmetre a una prova: treure la manta d’un viatger que dormia. Com més fort bufava el vent, més s’arrapava el viatger a la seva manta. En canvi el sol, sense esforçar-s’hi gaire, escalfant el viatger, va aconseguir que ell mateix es desprengués de la manta. No és la força implacable, sinó l’aproximació, allò que permet curar els conflictes.
Un oasi de pensament enmig d’un combat que ha desertitzat l’argumentació fins a reduir-la a mer argumentari