Gent gran

Espero amb delícia les Notes d’edició que m’envia aquest diari, no només per curiositat filològica, sinó perquè, actualitzant el llenguatge, també s’aclareixen les braçades del món. Si se’ns alerta de l’abús de paraules com millennials, prèmium o intensificar, que s’han enganxat com paparres al nostre discurs, cal assumir que la seva col·locació és un símptoma de l’esperit de franquiciat que ens amenaça.

Que et subratllin el matís entre gestació subrogada i maternitat subrogada (que correspondria a la criança) és un indicatiu clar de les mudes que adquireix l’actualitat. Les antigament anomenades “normes d’estil” capturen en temps real la parla mediàtica o popular, i així mateix són un mirall de les noves necessitats expressives. De Brexit a gos rabiós ,oel substantiu compacte i normatiu de sensesostre, el llenguatge brolla de la urgència del viure o de l’ocurrència enganxosa –per exemple, mileurista–, i una vegada reflexionat pels seus tècnics, pren una veu entre les altres: si pot ser la més honesta, i per tant la més exacta. La més correcta, encara que el políticament correcte amenaci el mateix llenguatge.

Entre aquests correus, em va cridar especialment l’atenció el que es referia a l’ús de la paraula ancià. Deia així: “Ancià: alerta amb aquesta paraula, si no es tracta d’una persona d’edat avançada (més de 80) i amb les facultats disminuïdes: quarta edat. Sempre és més elegant parlar de ESP: jubilado, persona mayor, tercera edad, una mujer de 75 años. CAT: jubilat, gent gran, tercera edat, una dona de 75 anys, un avi...”.

El primer que vaig pensar és que com pot diferir tant el pes de la paraula abuelo per referir-se a una persona gran (i a més, gairebé sempre a crits) de la catalana avi, que evoca les havaneres i el foc a terra. Però de seguida vaig centrar l’assumpte: què xocant que seria dir-li avui ancià a Mario Vargas Llosa o anciana a Sophia Loren, i amb quina pressa anomenem així aquells que no tenen foto ni caixet, tan sols edat.

Les persones grans són potser el grup més invisible de la nostra societat, que en canvi envelleix sense fre, a punt de convertir-se en una gerontocràcia. No totes són bones, però moltes continuen àvides d’experiències. Atresoren l’eternitat del moment. Riuen amb més facilitat que els joves vetustos, també són més desinhibides, et miren als ulls, i no fingeixen el sentiment. La seva opinió sempre conté un angle, igual que un calçador que facilita l’encaix de les idees, encara que es repeteixin. Qui no ho fa? Detesto que se’ls utilitzi per fer acudits, per riure’s de la seva lentitud o el seu desinterès del present, perquè m’agrada escoltar els vells lleugers de jaqueta de punt amb colzeres o les octogenàries que calcen vambes i es pinten els llavis. La seva lúcida tossuderia s’escapa de qualsevol etiqueta. Tenen anys, sí, però no són ancians.

Moltes persones grans continuen àvides d’experiències; atresoren l’eternitat del moment