Aparteu les criatures!
Fa uns dies es va fer viral el vídeo de la BBC en què un expert en Corea feia una anàlisi de la destitució de la presidenta de Corea del Sud, justament des del seu estudi en aquest país. Mentre el circumspecte professor Robert Kelly parlava, els seus fills van irrompre en la sala, ara l’una, ara l’altre, alegrois i decidits. A banda de la part més tendre de la història, el vídeo també va portar a la primera plana de l’actualitat un aparell antic i popular: el caminador. I un nano amb caminador no té aturador, és imparable. Aquest estri infantil pensat per ajudar els infants a començar a moure’s pel pis sense prendre mal alhora que aprenen a caminar ha deixat de ser omnipresent a totes les cases on hi ha canalla. De la mateixa manera que ja fa molts decennis que van desaparèixer els barrets de cop, substituïts, només en casos extrems en què la criatura té una tendència repetitiva a fume’s de cap, per cascos protectors.
Jo no sé com en diuen a cal Kelly, del caminador (o caminadors), però a casa meva en diem carrutxes. Aquesta paraula derivada de carro la documenta el diccionari Alcover-Moll, que també recull la variant escarrutxes. En castellà la paraula general és andador, però també hi ha la forma castillejo, diminutiu de castillo , i un mot onomatopeic que també ha passat al català, el popular tacataca (“cómo me gusta el verano”).
A banda dels grans dialectes, els grups socials, els pobles i fins i tot les colles d’amics tenen un lèxic propi que només funciona entre els seus parlants. A la Llacuna (Altíssim Penedès) em van dir un dia que a una veïna d’edat avançada aquella nit l’havien hagut de treure. “L’han hagut de treure”, repetia el meu informador, i jo no entenia res. M’imaginava la veïna en qüestió atrapada per un esfondrament o per alguna altra cosa, però de seguida em van aclarir que havia tingut un atac de feridura i que se l’havien enduta amb ambulància a l’hospital d’Igualada, a vint quilòmetres del poble. Així doncs, en aquesta contrada “haver de treure algú” vol dir “endur-se’l a l’hospital amb ambulància” (i treure-la del poble, esclar).
La següent notícia que vaig tenir de la veïna és que quan tornés a casa hauria d’anar amb sis-cents. Una altra vegada el meu cap va fer unes suposicions equivocades. “Anar amb siscents” és la manera popular de referir-se al caminador, en aquest cas per a gent gran. El diccionari així ho defineix: “Estri que serveix per a aguantar l’infant quan aprèn de caminar, o una persona que camina amb dificultat”. És a dir, necessitem carrutxes tant quan comencem a viure com quan se’ns acosta el final. I de les segones cada cop se’n veuen més.
Un nano proveït d’uns caminadors o carrutxes no té aturador, és imparable