L’auge de colmados pakistanesos els situa en el punt de mira
Les inspeccions en aquests súpers revelen que compleixen la legalitat respecte a l’horari d’obertura i dels treballadors
L’obertura de botigues s’estén a tots els barris de Barcelona i de l’àrea metropolitana
La sospita d’incomplir els horaris laborals no va acompanyada de denúncies
El diccionari de la Real Academia Española defineix badulaque com a “afait compost de diversos ingredients que s’usava en un altre temps”, “samfaina, guisat de freixura” i “persona nècia, inconsistent”. Autors com Benito Pérez Galdós i Ramón María del Valle-Inclán van fer un bon ús de la tercera accepció, però va ser Carlos Revilla, primer director del doblatge al castellà d’Els Simpson, qui en va popularitzar el terme. Es va fixar en els primers significats de la paraula per batejar amb el nom de badulaque el colmado de l’Apu, l’immigrant indi de la sèrie. D’un temps ençà els colmados pakistanesos, els badulaques, proliferen a qualsevol carrer de Barcelona i de l’àrea metropolitana. La seva implantació ja ha superat amb escreix barris com el Raval, Vila de Gràcia o Sant Antoni. Per a la majoria de barcelonins aquests establiments són tot avantatges, per proximitat, pels seus horaris non stop i perquè és possible trobar a deshora gairebé tot el que es necessita. Però no són pocs els que també es pregunten si aquests horaris són legals i si les botigues s’ajusten a la normativa que regula la resta d’establiments. Els colmados pakistanesos estan en el punt de mira.
A falta de dades oficials, les últimes estimacions fetes per l’observatori econòmic Eixos a final de l’any passat xifraven en més de 1.100 els comerços d’aquesta tipologia existents a la ciutat. Com la resta d’establiments, aquestes botigues són sotmeses a inspeccions periòdiques de Treball, de la Seguretat Social, de Sanitat, de la Guàrdia Urbana i de la Policia Nacional. Gairebé no hi ha denúncies contra ells, però, tot i això, com amb la resta de locals, la Inspecció de Treball i Seguretat Social els visita periòdicament.
Hi ha sospites, més que evidents, que els empleats incompleixen els
horaris laborals, però és molt difícil de demostrar-ho. Ho explica un responsable del Cos Nacional de Policia. El pakistanès és un col·lectiu reservat, molt tancat, i en què els seus membres rarament, per no dir mai, presenten una denúncia contra un altre compatriota. Cada vegada que un inspector de Treball visita un d’aquests colmados, acompanyat de la Policia Nacional o de la Guàrdia Urbana, els seus treballadors es limiten a assegurar que compleixen amb l’horari que fixa el seu contracte de treball. I, davant l’absència de denúncia i d’altres elements que indiquin que es produeix una situació greu, és impensable que un inspector s’encarregui de comprovar si aquell empleat és al capdavant de la botiga les hores que diu el seu contracte o moltes més. El que sí que adverteixen sempre inspectors i policies és que l’amo no és mai a la botiga. “Mai”, reitera el policia nacional.
Gairebé mai no hi ha propietaris d’un sol colmado. Les botigues pertanyen a un parell de socis que tenen al seu nom normalment sis o set establiments. Només treballen homes i tots són compatriotes. Habitualment només el dependent que és a la caixa enregistradora té contracte de treball i la documentació en regla, encara que al comerç sempre hi ha tres persones. El segon home diu que és amic del responsable de la caixa i, quan els ins- pectors li pregunten què hi fa, allà, sempre respon que és allà “donant un cop de mà”. A més, hi ha un tercer home a la porta, al costat del carrer. “No hem acabat d’entendre mai gaire bé la seva missió, però el colmado que no té un pakistanès a la porta té el comerç completament obert, sense portes, i amb la caixa enregistradora situada de manera que permet a l’empleat mirar cap al carrer”, explica.
No és cert que aquests establiments incompleixin els horaris comercials, indica un responsable de la Guàrdia Urbana. Però sí que hi ha la sensació, per part d’alguns veïns, que aquell petit local sempre és obert, baixis a l’hora que baixis al carrer, i que sempre hi ha la mateixa persona atenent la caixa. La llei d’horaris permet una flexibilitat més gran a partir d’uns metres quadrats determinats i aquestes botigues s’han fet fortes precisament en els horaris en què tanca portes el cada vegada menys present comerç tradicional o els supermercats Els locals de menys de 150 m2 tenen horari obert. Aquest desconeixement general provoca, explica un responsable dels Mossos, que algunes persones desconfiïn o sospitin del que passa en aquestes botigues. Hi ha districtes de la ciutat amb gran presència d’aquests negocis en què diverses associacions de comerciants i veïns evidencien els seus recels cada vegada que se celebra la mesa de seguretat. “A aquella botiga se l’ha investigat fins a sota del taulell i està més en regla que molts dels comerços aparentment més legals que el del pakistanès. Retola en català com marca la normativa i vigila moltíssim la venda d’alcohol o tabac a menors, o fora d’horari”, indica el policia.
Hi ha molt de misteri sobre com poden sobreviure tants d’aquests colmados. La policia sospita, i alguna investigació ho ha confirmat, que tots els treballadors arriben a Espanya amb ofertes de treball i que, una vegada aquí, abonen el seu deute pels tràmits treballant els primers mesos a canvi de rebre únicament un salari de supervivència. Un altre aspecte comú en tots ells és que aconsegueixen els locals en desús amb diners en efectiu. “No demanen crèdits, no s’hipotequen, ni visiten mai un banc. Com la comunitat xinesa, aconsegueixen els diners mitjançant préstecs personals”, indica el policia nacional.
La presència de dones és escassa. No fa tant de temps, nou de cada deu pakistanesos empadronats a Barcelona eren homes. “Fa anys que arribaven les primeres a Ciutat Vella, però el cert és que és molt difícil de veure-les”, relata un urbà. El policia nacional assegura que últimament es detecta una nova tendència: molts pakistanesos creen lligams afectius, fins i tot familiars, amb dones romaneses.
Els establiments pertanyen a un parell de socis que tenen mitja dotzena de locals
Arriben a Espanya amb ofertes de treball i, una vegada aquí, abonen el seu deute pels tràmits