L’home que va posar cara a la sida
Dues històries expliquen per si soles la importància de Jimmy Breslin, mestre de periodistes, que va aportar una altra manera de veure la professió. La primera es remunta a la mort de John F. Kennedy. Mentre el món assimilava la notícia i reporters d’arreu del món buscaven vies d’analitzar i explicar aquesta tragèdia nacional, Breslin la va trobar a la figura de l’enterrador que va cavar la tomba del president. I uns anys més tard, quan la sida es començava a estendre com una desconeguda epidèmia de maleïts, ell li va posar cara. La commovedora història del dia a dia de David Camacho, malalt del virus, li va valer el Pulitzer el 1986 i el reconeixement mundial.
Però tornem al principi, com a ell li agradaria. A l’origen del personatge. Breslin era novaiorquès pels quatre costats. Va néixer, va créixer i va viure sempre la Gran Poma. Fill d’una família treballadora de Queens, no va oblidar mai els seus orígens. Per això va ser el periodista dels humils. Esclar que va crear articles precisos i àcids sobre els fils del poder i els capitosts de la ciutat, però també va trobar històries tant o més interessants entre els desconeguts d’un aeroport, entre els taxistes o els porters de Manhattan.
Havia començat en la premsa esportiva. Amb una imatge robusta, una mica busca-raons i de bevedor que sovint era al bar, sumava tòpics del periodista de l’època. Tot i això, sota aquest aspecte s’amagava un intel·lectual genuí. Ho va poder demostrar una vegada va entrar a treballar al Herald Tribune. Havia començat a publicar-hi una columna, el 1963, quan es va produir l’assassinat de Kennedy.
Breslin va veure un protagonista on ningú no havia parat esment. Es va acostar a Clifton Pollard i el va descriure en la seva rutina diària: “Pollard estava a mig esmorzar quan va rebre la trucada que havia estat esperant. Era Kawalchik, l’encarregat del cementiri d’Arlington, que és on Pollard treballa –escrivia–. ‘Polly, pots venir aquí a les onze?’, li va demanar Kawalchik. ‘M’imagino que saps per què’. Pollard ho sabia. Va penjar el telèfon, va acabar l’esmorzar i va sortir del seu apartament per passar-se aquell diumenge cavant la tomba de John Fitzgerald Kennedy”.
Als següents articles no imitava altres periodistes que buscaven saber els sentiments de cadascú dels presents en el funeral. Va parlar amb el metge que va intentar reanimar el president o amb el capellà que li va subministrar els últims sagraments. Els va demanar simplement que diguessin què havien fet. El relat era tan vívid que et submergia en el dramatisme del moment.
Aquestes columnes li van fer guanyar una fama que va anar augmentant amb altres fites. Va cobrir l’assassinat de Robert Kennedy, el 1968, d’una manera molt diferent: era a un metre de l’assassí. Li havia passat el mateix amb el de Malcolm X tres anys abans –cosa que va aixecar suspicàcies que potser li havien dit abans–. Va protagonitzar una campanya electoral quixotesca a l’alcaldia de Nova York per denunciar els tripijocs de la política que, òbviament, va perdre. Va iniciar una estremidora correspondència pública amb David Berkowitz, un assassí en sèrie conegut com el Fill de Sam. Va desafiar a prendre copes un famós gàngster local. Va descriure la mort de sida, personalitzant-la en un home, i va fer canviar la manera en què molts miraven la malaltia i la comunitat gai. I ja als anys noranta, se la va jugar endinsant-se en els aldarulls que hi va haver a Brooklyn i va acabar apallissat. Les seves històries són inacabables. I va continuar escrivint gairebé fins que va morir, el dia 19, als 88 anys, després d’una pneumònia.
Tom Wolfe, una altra figura clau del nou periodisme, va ser el més directe a recordar-lo: “El columnista més gran de la meva època”.