El buit que vam deixar a Bòsnia
Velibor Colic, autor de ‘Manual del exilio’, explica el seu periple des de la guerra als Balcans i carrega contra la ceguesa europea
Velibor Colic, novel·lista croat i honrós desertor de la guerra dels Balcans, considera inexacta l’afirmació que Europa ha abandonat Bòsnia. Senzillament perquè “no hi va ser mai, allà”. El més preocupant, segons el seu parer, és com els musulmans dels Emirats Àrabs i “els islamistes” van ocupant a poc a poc aquest buit que els països comunitaris i l’aparell de la UE haurien d’haver emplenat. Colic expressa aquesta idea, amb un cert aire de resignació, a l’entrevista amb La Vanguardia arran de la publicació a Espanya de la seva càustica novel·la biogràfica Manual del exilio (Periférica), subtitulada amb sarcasme amb una fórmula d’autoajuda: Cómo aprobar su exilio en 35 lecciones.
“Tinc 28 anys i arribo a Rennes amb tres paraules de francès com a únic equipatge: Jean, Paul i Sartre. També porto la meva cartilla militar, 50 Deutsche Mark, un boli i una gran bossa d’esport desgastada, color verd oliva, de marca iugoslava”. Així arrenca aquesta narració, que, més que una novel·la en sentit estricte, podria considerar-se un relat hiperrealista amb llicències literàries de ficció.
El text escampa ironia de principi a fi, però sense amagar les angoixes, tristeses i desenganys de l’autor, des del penós inici del seu periple fins que es converteix definitivament en escriptor; des que penetra el centre d’acolliment per a sol·licitants d’asil de Rennes fins que culmina el seu recorregut per Europa per presentar el seu reconegut llibre Los bosnios, mentre continua amarant-se d’experiències que seran mercaderia literària. Cap al final d’aquesta segona fase arriba a la conclusió d’haver “canviat el final del comunisme pel crepuscle del capitalisme”.
Colic es defineix com a “apàtrida”, encara que oficialment és croat de Bòsnia. També s’acredita a si mateix com “l’últim iugoslau sobre la terra... perquè sota terra n’hi ha molts”. El veterà escriptor, amb una desena d’obres publicades, va aconseguir arribar a França, a final d’estiu del 1992, després d’escapar d’un camp de presoners per la seva deserció de les files bosnianes. Un centre de reclusió croata, malgrat que ell té aquest mateix origen.
Del llarg període que hi ha entre l’època en què transcorren els fets de Manual del exilio (els noranta) i l’actualitat, Colic ara en destaca el diàleg que va mantenir amb Jorge Semprún en una taula rodona durant el festival literari de Sarajevo el 2002. En el torn de preguntes, i quan algú el va interrogar pel fet d’haver estat capturat pels croats sent ell d’aquest origen, Colic va dir que esperava ser “l’últim europeu a passar per un camp de concentració”. Aleshores “Semprún es va posar les mans al cap i va afirmar que feia 50 anys que deia això mateix”, recorda. “Aquesta és la meva visió d’europea, potser pessimista”. “Perquè la història es
Colic insisteix a avisar sobre “el buit de valors que els islamistes estan emplenant”
repeteix i s’oblida”.
Colic insisteix a avisar sobre “el buit de valors que els islamistes estan emplenant” en diferents llocs. Alguns d’aquests espais crítics són als suburbis de París i de Brussel·les, com sabem. Però Bòsnia és en aquest sentit un enorme forat. Amb alguns agreujants, com uns antecedents històrics més que conflictius; l’acumulació d’“una frustració després d’una altra”, i una situació social difícil en què els salaris sovint no arriben als cent euros, explica. Veu perill d’una nova guerra?, li plantegem. “Eeeeeh, sí”, respon. “Perquè allò és una olla de pressió. No s’ha arreglat res. La nostra va ser una guerra europea amb una pau americana, ja que va ser ‘Bill el del saxo’ (Clinton, esclar) qui va aconseguir la pau”, afirma. I ara?
“Sembla mentida que no hàgim après fins a quin punt som estúpids”, es lamenta. Recorda que no fa tant va avisar públicament Estrasburg que “si Bòsnia no interessa a Europa, als barbuts sí que els interessa”, cosa que il·lustra amb una conversa i unes imatges que se li van quedar gravades en una estada recent allà. Va ser al taxi de tornada a l’aeroport. Ell es va mostrar admirat davant del conductor per la quantitat de nous minarets que marcaven la vista. El taxista va comentar: “Sí, són la gent de Qatar i els Emirats: tu reses a les seves mesquites els divendres i ells et donen una ajuda humanitària... Però per rebre-la t’has de fer musulmà, sap?”. El cas és que “Europa no hi és, allà; hi són els minarets. Cada vegada hi ha més barbuts”, que no són precisament hipsters o bohemis i “no inverteixen en hospitals o escoles, sinó en mesquites”.
Si bé aquestes impressions poden prendre’s com a massa alarmistes i subjectives –encara que coincideixin amb les de no poques personalitats de Bòsnia i d’Europa–, una cosa en què no es pot negar autoritat a Colic és la seva condició de refugiat expert. I la seva opinió en aquest terreny va més enllà de la sensació de frau. Per començar, reconeix que a ell, gràcies al color de la seva pell, no li va anar tan malament. Per això diu amb sorna que als demandants sirians i africans “els aconsellaria convertir-se en cristians i blancs, preferiblement rossos”. I és que, pels europeus, “l’estranger està en allò visible, en l’aparença”.
I per acabar, llança una pulla sobre la manera d’abordar la integració de, per exemple, els francesos. “Si et pares a pensar en el seu concepte d’assimilació, és terrible”, opina. El seu raonament des del punt de vista del respecte a l’altre és impecable: “A veure. Per què he d’assimilar-me i convertir-me en un perfecte ciutadà francès en comptes de continuar sent jo mateix?”, s’indigna. Per si hi hagués cap dubte del que vol dir, Colic recorda el que li va passar durant una signatura de llibres a França. “Se’m va ocórrer preguntar a una senyora si jo l’espantava. Ella em va mirar estranyada i va voler saber el motiu de la pregunta. “Li vaig dir que perquè soc estranger. I em va respondre: ‘No, no, amb vostè no hi ha problemes; és amb els altres’. Quedava clar; es referia als que tenen un color de pell que delata i proclama la seva estrangeria”.