“L’ésser humà és més resistent del que creu”
Gabi Martínez, autor de ‘Les defenses’
El matí de Sant Jordi de fa tres anys aquest autor estava signant exemplars quan se li va acostar algú que li va prometre que tenia una història que li podia interessar. “Soc neuròleg i durant una època de la meva vida vaig estar boig, boig de veritat”. Era el protagonista d’un relat que avui cristal·litza amb la novel·la Les defenses (Catedral/ Seix Barral en castellà). A les seves mans està creure’l. O no.
Gabi Martínez (Barcelona, 1971) ja ens va oferir obres com
Ático, Sudd, Los mares de Wang o Sólo para gigantes. En totes elles el viatge és un element essencial. En aquesta ocasió aborda un viatge interior evocant la història de Camilo Escobedo, un neuròleg català que té un canvi de personalitat tan radical que es converteix en un ésser violent, irreconeixible per a la seva família i els seus amics de sempre. Els seus col·legues s’equivoquen en el diagnòstic. Paradoxalment és ell qui acaba demostrant que té la mateixa malaltia que fa anys que investiga. Però Gabi Martínez és una nina russa: molts mons en un. I un projecte ambiciós.
Per què el protagonista del seu llibre el va triar a vostè?
Jo acabava d’escriure Voy, que és un nu integral del que és l’autoficció, on m’exposava molt. Suposo que va pensar que sabria fer el mateix exercici amb ell. Em va dir, somrient: “La meva és una història que ja veig a Hollywood, interpretada per George Clooney”.
Els seus anteriors llibres sempre pivotaven sobre un viatge. Aquest és un viatge interior. Vaig viatjar durant anys –he anat a buscar el Ieti al Pakistan, em deien friqui...– per tornar on jo sabia que tornaria, a la meva ciutat. A mi em van marcar personatges com Julien Sorel, de Stendhal, o escriptors com Foster Wallace, que ens va explicar “la família nord-americana”. Explicar tot un país i una societat a partir d’un tipus.
“El boig de la ciutat”, diu vostè del seu protagonista.
Era un personatge que m’atreia. Jo vaig créixer sentint la paraula
franctirador quan es parlava d’escriptors, periodistes i opinadors. Després, considerant que era políticament incorrecte, es va introduir tímidament la de lliurepensador. Avui tampoc no existeix.
Per què s’ha substituït?
Ara només queden els noms propis com a metàfora: Emmanuel Carrère, Houellebecq... que ens expliquen com és la nostra societat.
Portada molt espectacular: uns guants de boxa.
L’editorial ho va veure clar des del primer moment, jo vaig dubtar però ara crec que és molt explicativa. La lluita, les defenses.
Camilo Escobedo és, en realitat, un neuròleg barceloní. Què li va passar? Va començar a tenir progressivament uns canvis de personalitat impressionants, fins al punt d’acabar en un psiquiàtric. Quan en va sortir va estar durant un any en un estat de semiletargia, gairebé catatònic. Li van diagnosticar que era bipolar. Però no era així, ell ho intuïa, ho va investigar... D’ell em va sorprendre que era un home ple de lectures, em va dir que era fan de Philip Roth i s’havia llegit Proust sencer.
Els seus col·legues donen un diagnòstic erroni. Des del seu llibre desconfia de la classe mèdica? Bastant. Quan no saben per on tirar, sempre apareix un calaix de sastre, molt freqüent, que és el trastorn bipolar. Durant el temps que va ser boig tenia seqüències de flaixos, no podia estructurar bé, però va ser capaç d’escriure 70 pàgines. En elles explicava el que li deia la seva intuïció: Jo no soc bipolar.
El negoci farmacèutic i la corrupció en el sistema de salut també té el seu espai. Aquest llibre no és la història d’un home malalt sinó d’una societat malalta. El protagonista, com molts de nosaltres, i com a bon burgès, va créixer creient que l’esforç té la seva recompensa, que tot l’acolliria: les institucions, la família, els seus superiors. Fins que descobreix que això no funciona així.
La seva especialitat eren les malalties autoimmunes i per
allà va trobar la resposta... Va autodiagnosticar.sortir del pou ell Part tot del sol, quees vali passava un tenia cúmul l’estrèsde pressions.com a detonant,Els receptorsun neuròleg NMDA. català Els que descobreixviu a Pennsilvània des de fa anys.
Inclou un centre especialitzat només a atendre metges.
Sí, descobriràa Barcelona.ara, com Moltajo al gentseu dia. ho Un per centre preservar-ne exclusiula privacitat.per a metges,
On és, ara, el seu protagonista? Què se n’ha fet, d’ell?
Mantenim que contacte. desenvolupaEll és un de professional manera excel·lent la seva carrera i que s’ha recuperat totalment.
No sé mai quan parla de debò o en clau de ficció.
D’això es tracta, la ficció i la realitat la decidim cadascun de nosaltres. És cosa de neurotrasmissors: el cos ho decideix.
Actualment continua treballant en el seu projecte global: “Animals invisibles”. Continuo en això. Al final sempre m’atreuen situacions o personatges límit. I més si venen de la perifèria, com jo mateix. Ara començaré la gira de Sólo para gigantes pel Regne Unit, França i els EUA. I penso anar a la recerca d’animals en extinció per explicar el món des d’ells...
El protagonista està envoltat de dones: la seva primera esposa, les germanes, la col·lega, la mare, la seva amant, la dona actual, les seves filles... Diria que la dona és més resistent, més resilient? L’ésser humà, en global, és molt més resistent del que creu. Però és cert que el protagonista viu envoltat de nou dones fonamentals a qui els afecta profundament el que passa. De vegades volen ajudar-lo i ho aconsegueixen, de vegades ell se sent sense xarxa...
Per què diu que té trets almodovarians?
Perquè res no és mai el que sembla, el que hi ha subjacent sempre et sorprèn. I també és molt lorquià, hi ha molt de Bernarda Alba, aquelles dones que formen part de les defenses amb què ell comptava i que, i finalment, seran definitives per suportar el patiment de la seva malaltia.
No busquin Oliver Sacks.
No. La meva mirada és aquesta: posa el focus al cor de la ciutat habitada i descobriràs què batega, què ens decep, qui ets tu.