Més enllà del flamenc
Només té 23 anys, però la cantaora Rosalía Vila sembla més madura, interessada per un tema tan transcendent com és la mort, el nexe que uneix les cançons del seu debut Los Angeles, realitzat en estreta col·laboració amb Raül Refree, que van presentar al festival Guitar BCN amb entrades esgotades i un públic, més de la corda indie que flamenca, que va gaudir amb el quejío i el toque de dos intèrprets que fugen de l’ortodòxia. La tradició aflora en les lletres, recollides de cants antics. Així, en Si tú supieras compañero, canta fragments d’alegries de La Niña de los Peines o Rafael de León, amb l’ajuda de fantasmagòrics arranjaments orquestrals reproduïts en directe per un violoncel, que també els va acompanyar en la saeta El redentor.
La varietat de registres va anar des del dolor de les seguidilles De plata fins al cubanismo de la guajira Te venero; des de l’emocionant relectura de Catalina, uns tangos
vells de Manuel Vallejo, fins al jondo compungit de Nos quedamos solitos; des del breu apunt per a fandangos de Que se muere, que
se muere fins als tactes inicials de Por mi puerta no lo pasen.
Rosalía sap modular la seva veu oscil·lant de la tremolor tot just insinuada cap als pous de jondura, amb uns crits descarnats que van fer que al finalitzar Día 14 de
abril esclatés una salva de olés. Per la seva banda, Raül s’allunya del clàssic tocaor d’acompanyament prescindint de l’academicisme per aconseguir enginyosos i imaginatius acords i ritmes que per moments no tenien res de flamenc, com va ser el cas de la milonga d’Antonio Molina La hija de
Juan Simón.
A més de les cançons del disc van fer una adaptació lliure d’Aunque es de noche, en homenatge a Enrique Morente i San Juan de la Cruz, i un sentit homenatge a Manuel Molina en forma de versió de Que nadie vaya a llorar, magnífic corol·lari a un tema tan difícil com el de la mort. El bis, amb I see a darkness de Bonnie
Prince Billy, va servir per apuntar una nova direcció que podrien explorar en un futur que es presenta brillant.
L’audiència va gaudir amb el quejío i el toque de dos intèrprets que fugen de l’ortodòxia