Tornado Biolay

El programa de mà i la pàgina web del Festival del Mil·lenni anunciaven que Benjamin Biolay actuaria “en format de trio”, la qual cosa, tenint en compte que el cantautor francès no trepitjava Barcelona des de feia set anys, semblava poca cosa. Al final, eren cinc els músics en escena, incloent-hi Biolay, que va presentar el seu últim treball d’inspiració bonaerense, Palermo Hollywood, sense oblidar-se dels seus clàssics, i avançant un parell de números del pròxim disc, que segons les previsions es posarà a la venda al maig.

Resultat final: dues hores de vendaval emocional i excel·lència musical, en què va inserir significatives al·lusions a Rodrigo Amarante (el Tuyo que molts coneixen per la sèrie Narcos), Henry Salvador (aquest Jardin d’hiver que Biolay va escriure amb Keren Ann), Amadou & Mariam (Mon amour) i, de manera més tangencial, Manu Chao.

Amb el seu aspecte de nen entremaliat que acumula nits sense dormir, Benjamin Biolay és una de les personalitats més completes d’aquesta generació que, a partir del canvi de segle, ha renovat la venerable chanson francesa amb un ull posat en la tradició i una altra en les coordenades del pop contemporani. Músic completíssim (a més de consumat vocalista, va atacar amb èxit el piano, la guitarra elèctrica i la trompeta), té grans cartes en la distància curta (Ton héritage) i el romanticisme desencadenat (La superbe), tot i que al seu catàleg recent hi destaquen paisatges càlids i grollers (Palermo Queens, Palermo Soho). Musculatura elèctrica (Mon amour m’a baisé) i pop contagiós funkejat (‘Roma (amor)), van engrandir la compareixença del nostre protagonista al seu pas pel Paral·lel.