El testament d’un mort és el mirall de la seva vida
La frase que més sona aquests dies a l’univers cruyffista: “Si a la família li sembla bé, a nosaltres també”. És una declaració de bones intencions que té a veure amb l’acte de dissabte, durant el qual el Barça va anunciar les decisions que homenatjaran Johan Cruyff a perpetuïtat. Doble sobrietat: la del president Bartomeu, que culmina un procés de reconciliació eficaç i prudent, i la de Jordi Cruyff, que, en representació de la família, aporta un sentit comú i un grau de gratitud responsable i pacificador. M’ha sorprès la comprensió i l’acceptació gairebé unànime de les decisions i les contorsions argumentals que han circulat per adaptar la literalitat del pacte a les conviccions culers de cadascú. De prop i de lluny, sembla que la voluntat de les dues parts és remar a favor del Barça i, alhora, reparar avaries passades amb actes fàcils d’explicar i fotografiar.
Són decisions més relacionades amb l’aurèola museística del jugador-entrenador que amb la personalitat de Cruyff, voraçment creativa i contestatària. Certificada per Jordi Cruyff, la solució institucional ha de ser la millor, però tots sabem que la raó institucional oficial no és incompatible amb l’inframon sentimental particular. Igual que alguns som perfectament conscients de no haver gestionat amb prou rigor i delicadesa el llegat públic dels nostres pares, la certificació de la família no sempre és sinònim de garantia absoluta. Per sort, el gran pas que s’ha fet deixa entreoberta la possibilitat dels matisos, les correccions i els dubtes. Per exemple: m’agradaria que algú m’expliqués què passa quan se li posa el nom d’un carrer a algú amb el nom que duia el carrer fins aleshores. Si el carrer Arístides Maillol, seu oficial del club, passarà a dir-se Johan Cruyff, és lògic preguntar-se si els hereus del rossellonès Maillol, home d’intensa mirada (sobretot quan el paisatge era femení o vinícola), hi estan d’acord. ¿Existeix un barri secret amb carrers que porten el nom de persones que van ser substituïdes per l’arbitrària jerarquia del nomenclàtor?
És un detall anecdòtic, però, de la mateixa manera que la satisfacció general per l’acord ha estat majoritària i sincerament acceptada (tant pels cruyffistes que s’haurien estimat més una altra cosa com pels anticruyffistes que insisteixen que Cruyff no podia ser nomenat president d’honor si s’aplica el rigor estatutari), em fa l’efecte que no és dolent que, seguint la reconsagrada tradició culer de la dispersió opinativa, s’expressin altres punts de vista. El més estrident, que podríem anomenar laportista, afirma que els directius actuals no tenen autoritat moral per homenatjar Cruyff perquè són els mateixos que el van menystenir fins a la nàusea (també podríem preguntar-nos per què, durant l’era Laporta, no es va aconseguir que la Pilota d’Or de Cruyff formés part del Museu). Aquest punt de vista, tan categòric com legítim, nega l’evolució de la directiva i ignora que no és el mateix un president que, com Sandro Rosell, afirma que admira el Johan Cruyff jugador però no el Johan Cruyff persona que un president que, com Bartomeu, es compromet personalment per acostar-se a la família i repara l’essència de l’antinatural divorci entre Cruyff i la directiva.
De vegades el respecte i la devoció ens enceguen, però una part del llegat de Cruyff estableix que, de la mateixa manera
Certificada per Jordi Cruyff, la solució institucional ha de ser la bona
que hem de ser prou intel·ligents per adonar-nos del que és essencial, també hem de cultivar els plaers de la discrepància o de l’inconformisme (això que Bartomeu anomena informisme), encara que sigui per, més endavant, adonar-nos que estàvem equivocats. I, d’entrada, l’acte de dissabte em va semblar poc cruyffista en el sentit que qui més somreia era el Johan de les fotografies. Conclusió: fins que no vegi més jugadors de la Masia pujant al primer equip per combatre els abusos i les inèrcies més conservadores i inflacionistes del mercat, no em creuré que la part essencial del llegat de Cruyff està fora de perill. Ah, i si algú creu que tot és una operació de maquillatge i una comèdia, li recomano l’article de Lu Martín a l’últim Panenka, on explica que, després d’un incident desafortunat, en Johan li va dir: “Tu mateix. Si m’enganyes, serà pitjor per a tu”.