“La renda bàsica ens farà lliures”
Rutger Bregman, historiador i autor d’‘Utopia per a realistes’
Té 28 anys i encarna els somnis de la seva generació. Rutger Bregman ha arrasat amb un llibre destinat a causar polèmica entre els economistes: Utopia per a realistes (Empúries). Defensa tres idees atrevides: renda bàsica universal, setmana laboral de 15 hores i obertura sense límit de les fronteres.
Al seu país, Holanda, el populisme cotitza a l’alça.
L’autèntica energia i les noves idees ara provenen de la dreta. El problema de l’esquerra és que sempre està en contra: de l’austeritat, del consumisme, de l’establishment. Està desorientada. Hem d’estar a favor d’alguna cosa.
La renda bàsica és de dretes?
És transversal. És de dretes si penses que atorgues a l’individu la llibertat sobre l’ús dels diners. Però és d’esquerres perquè és la via més eficient i directa per erradicar la pobresa. L’esquerra desconfia de les persones, creu que no són capaces de prendre decisions. I la dreta considera que la gent és gandula i que se l’ha d’obligar a treballar.
Però si jo tinc una feina i guanyo diners no la necessito.
Encara que els més rics la rebin, no disposaran de més diners perquè ells l’hauran de finançar amb impostos, l’equivalent a dues o tres rendes bàsiques. La qüestió és una altra: segons les enquestes, el 37% dels treballadors creuen que exerceixen una feina idiota, com a consultor, banquer o advocat. La majoria d’ells voldrien una renda per abandonar la seva feina i dedicar-se a una cosa que ells mateixos consideren útil. La renda bàsica no només allibera els pobres, sinó també els rics.
La gent treballa per moltes raons, no només per diners.
Però aquí es tracta de donar un valor diferent a la feina. Si el professor o el cuidador o l’infermer decidissin anar a la vaga seria un desastre. En canvi, si la banca decideix
tancar, tampoc no passa res. He trobat en la història un únic cas de vaga bancària a Irlanda, el 1970, per sis mesos. Tot va continuar funcionant normalment. L’escombriaire i el mestre hauran de cobrar més perquè són professions útils i imprescindibles. I gràcies a la renda bàsica les seves feines guanyaran estatus.
No ens quedarem a casa en lloc d’anar a buscar una feina?
La majoria de la gent contesta que farà alguna cosa. Que té els seus somnis. Al Canadà, el 1974 es va dur a terme un experiment durant quatre anys. Doncs bé, 30 anys després van fer el balanç i van veure que tots els indicadors de la comunitat havien millorat: menys violència, millors resultats a les escoles, menys atur, etcètera.
Qui l’hauria de finançar?
És una inversió que donarà retorns a llarg termini. La pobresa costa, no només en ajuts, sinó en salut i criminalitat. Als EUA caldria desemborsar 175.000 milions de dòlars, un quart del pressupost militar del país. A Holanda el cost seria més baix, vora el 0,3% del PIB. Per finançar-la el millor és taxar els rendiments del capital.
L’ajuda al desenvolupament ha donat resultats desiguals. Per què hauria de funcionar la renda bàsica? Tampoc no els hem donat tants diners. Des dels anys cinquanta hem aportat en ajuts l’equivalent a 1,5 bilions de dòlars, quan només la guerra a l’Iraq ha costat 6 bilions. Una gran part d’aquest import se l’han quedat els que l’haurien d’haver repartit, unes elits corruptes. Per la seva part, els països desenvolupats s’entossudeixen a donar consells als pobres, pontifiquen, parlen, donen cursos amb un to paternalista. Però la pobresa no és res més que no tenir caixa. La gent sap perfectament el que ha de fer. Amb la renda bàsica tots ens convertirem en petits inversors d’aquest capital que se’ns concedirà.
Això equival a privatitzar l’Estat del benestar, no?
L’actual sistema de seguretat social és ineficient perquè no ajuda a reduir l’atur ni contribueix a reduir la pobresa. Haurà de romandre la cobertura sanitària universal, un pilar de la civilització europea, així com l’educació pública. Però l’actual sistema és burocràtic, ineficient i car. Avui si vols rebre una prestació social has de demostrar a l’Administració omplint un munt de formularis que estàs prou deprimit o malalt i sense esperances per rebre l’ajuda. Al final la gent s’ho acaba creient.
Vostè admetrà que, malgrat tot, en l’últim segle el progrés econòmic ha estat indubtable. El que en realitat s’ha subestimat és la resistència del capitalisme a mantenir feines inútils. Quanta gent jove i ambiciosa està malgastant el seu temps buscant un sistema per augmentar els clics en una pàgina o a imaginar un nou producte financer que no genera cap valor afegit! Estem malgastant talent. Hi ha qui no fa res més que enviar informes i tenir reunions. Aquests llocs de treball són el 30% del total. Si no hi intervenim, el percentatge anirà augmentant. A més a més, avui als EUA hi ha més desigualtat que en l’època de l’antiga Roma, que es basava en el treball esclau. A això vostè ho anomena èxit?
A Suècia van experimentar una setmana laboral de sis hores i la van abandonar. Costava molt. Si vostè mira l’informe la gent estava contenta. La seva satisfacció havia augmentat. Al final la feina hauria de fer la gent feliç, no? Als anys trenta Keynes va pensar que treballaríem 15 hores a la setmana el 2030. Té sentit. Quan ens convertim en rics i els robots fan la feina, és hora que ens dediquem a les arts o la música. Asimov creia que els psicòlegs serien la professió del futur, perquè haurien de tractar molta gent avorrida. En realitat hi ha feines que no estan remunerades i que hauríem de tenir temps de fer: des de cuidar els fills fins al voluntariat. Cal crear altres valors. Perquè continuem comprant coses que no necessitem per impressionar gent que no ens importa.
La seva idea d’obrir fronteres quan es construeixen murs sí que sona utòpica. La història de la immigració és positiva. Durant mil anys va ser el factor que impulsava el creixement. Quan els països estan obsessionats amb si mateixos és el començament del declivi.
INSATISFACCIÓ
Un terç de les persones somien canviar de feina per fer el que els agrada