Dalí, un performer a Barcelona
Ricard Mas publica un llibre exhaustiu que explica la relació entre l’artista i la capital catalana
La sang de Salvador Dalí és barcelonina, perquè la seva mare, Felipa Domènech, va néixer a Barcelona; perquè el seu pare, Salvador Dalí Cusí, malgrat que era de Cadaqués, també es va formar aquí, i perquè va utilitzar la capital catalana com a aparador de la seva obra i del seu personatge, com també va fer a París i Nova York. És la tesi de l’historiador de l’art Ricard Mas a l’exhaustiu llibre Dalí i Barcelona, que acaba de publicar.
Aquesta relació intensa comença en la infantesa de Dalí, quan visita la casa dels seus parents per les vacances i s’entusiasma amb el Park Güell. I, des d’aleshores, fa exposicions i conferències, reivindica Gaudí i Pujols, presenta llibres i converteix cada acte en una performance fins a les seves últimes aparicions, que tindran lloc a la clínica Quirón, ja molt malalt, a finals del 1988. Però, contra el que pot semblar, diu l’autor, “el balanç de la relació de Dalí amb Barcelona és, de moment, negatiu”. I el llibre es tanca amb un “epíleg macabre” : l’alcalde Pasqual Maragall li va lliurar la Medalla d’Or de Barcelona a títol pòstum. Poques hores després de morir, l’alcalde va deixar sobre el pit del cadàver, encara en pijama, la imatge de la Mare de Déu de la Mercè. “Això demostra que el surrealisme no el va inventar Dalí”, diu Ricard Mas.
Dalí i Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona, són 555 pàgines amb nombroses il·lustracions i un atractiu disseny a càrrec de Jesús Galdón, que ha tractat el text com si fos poesia visual. El contingut es divideix en dotze capítols que aborden tant la part més creativa de l’artista com les seves relacions amb la societat barcelonina. És en aquest segon apartat on apareixen nombrosos testimonis i anècdotes inèdites que l’artista va protagonitzar a l’habitació 108 de l’hotel Ritz, els restaurants Via Veneto i Reno, el tablao Los Tarantos, el zoològic, la plaça Reial, la perruqueria de Llongueras, la Monumental i el carrer Tuset, quan estava de moda. Ricard Mas diu que no sempre ha pogut comprovar la veracitat d’algunes històries, com la que assegura que Dalí va dinar amb els Beatles al restaurant Reno i els va obsequiar amb una caixeta de consoladors.
“El llibre constata que Dalí apareix més a les seccions de societat dels diaris que a les de cultura”, afegeix. És la voluntat d’un artista que juga a ser “el més provocador, el més divertit i el primer postmodern”. I, tot i així, també es demostra que “el món de la cultura li ha negat el pa i la sal”. Segons l’autor, “una de les coses que més m’han sorprès és que la crítica d’art no l’ha entès mai”. D’aquesta afirmació exclou en el passat només Arnau Puig, Joan Josep Tharrats i Rafael Santos Torroella.
Des d’un punt de vista ideològic considera que van ser determinants les seves declaracions del 1975 favorables a la pena de mort, “que el van perseguir tota la vida”, i l’oposició intel·lectual i artística, capitanejada per Antoni Tàpies, de qui recorda que descartava la seva obra per la manera com pensava. “I aquesta manera d’entendre l’art és
Segons Ricard Mas, Barcelona està infradalinitzada perquè “el món de la cultura li ha negat el pa i la sal”
la que domina en totes les nostres institucions culturals”, diu l’autor, que atribueix a aquesta idea el fet que “Barcelona està infradalinitzada”. Actualment a la ciutat només poden admirar-se tres obres de Dalí al MNAC, un dibuix a la Fundació Suñol i el sostre del palauet Albéniz (que està tancat al públic). Va recordar que els descendents d’Anselm Domènech, oncle de Dalí, van arribar a posseir 23 olis del pintor i que quan els van haver de vendre només els hi va comprar el col·leccionista nord-americà Reynolds Morse, perquè a Catalunya ningú no estava disposat a pagar per aquells olis. I com l’alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván va aconseguir tenir una plaça i un monument de l’artista, mentre que Barcelona –que no li ha dedicat ni un carrer– va fracassar en l’intent. L’alcalde Pasqual Maragall va buscar la col·laboració d’Óscar Tusquets i Xavier Corberó, que van plantejar a Dalí una gran escultura a la plaça de la catedral. No va prosperar per “la furibunda oposició d’agrupacions de veïns i d’alguns intel·lectuals que, com Oriol Bohigas, no qüestionaven el projecte per si mateix (...) sinó la mateixa idea que la ciutat homenatgés un artista tan descaradament feixista”, segons testimoni recollit d’Óscar Tusquets.