Veritats fiscals
En ocasions, afirmacions que es repeteixen fins a la sacietat es converteixen en veritats absolutes. Tot i això, tota veritat té una realitat que s’ha de contextualitzar, però que en ser obviada indueix a l’error. En aquest context, la fiscalitat és molt propícia a aquesta “veritat descontextualitzada”. Vegem-ne alguns exemples.
Es diu que les famílies suporten més del 80% de la càrrega fiscal davant el poc més del 13% de les empreses. Cert, però s’ignora que això és possible per la inconsciència fiscal que tenim i que permet que les famílies suportin els impostos que majoritàriament recapten les empreses. Les famílies perceben que paguen, i molt, però desconeixen la seva magnitud, i la desconeixen perquè els “particulars” no ingressen directament gairebé res a la hisenda pública. Si fos així, una altra cara farien. La recaptació dels impostos i de la Seguretat Social depèn, doncs, de les empreses i el seu èxit rau en la “il·lusió fiscal” de les famílies.
Seguim. Es diu que la pressió fiscal per càpita, és a dir la mitjana que paguem d’impostos, va ser el 2014 de 7.678 euros per habitant. Tot i això, si tenim en compte la població amb rendes subjectes, 28 milions de persones el 2014, això és un 60,43% de la població total, la pressió fiscal per persona amb renda ascendeix a 12.706 euros; un 55,6% del salari mitjà (INE), un 61% de la renda mitjana retinguda, o un 67,73% de la renda mitjana (IRPF-14); un import la distribució real del qual per persona dubto que sigui justa en termes redistributius. Cal tenir en compte que del 100% de la població amb rendes del treball i d’activitats econòmiques, un 43% aproximadament són pensionistes i aturats.
Més encara; es diu que la mitjana declarada per rendiments del treball és superior
És necessària una reforma integral d’un model fiscal gens transparent, obsolet i ineficient
a la de les rendes empresarials. Cert, però no es diu que aquesta comparació només és vàlida en l’IRPF ja que, si tenim en compte les rendes totals declarades, inclòs l’impost sobre societats, la renda mitjana empresarial és més del doble que la del treball.
S’afirma, igualment, que els tipus efectius de les grans empreses són inferiors als que les pimes i/o la majoria de contribuents suporten, però s’oblida que aquesta realitat, que avui té matisos, va ser l’estimada pel legislador que ara la utilitza com si el culpable fossin les empreses.
S’insisteix també en augmentar la progressivitat en l’IRPF a les rendes més altes, però no es diu que fent-ho es penalitzen encara més les rendes del treball ja que el 84% de les rendes netes declarades són d’aquesta naturalesa (2014) i perquè les de l’estalvi tenen una tributació privilegiada.
N’hi ha prou amb aquestes “veritats descontextualitzades” per adonar-se de la necessitat d’una reforma integral d’un model fiscal gens transparent, obsolet i ineficient. Afrontem, doncs, aquesta realitat en el seu context i construïm un model perceptible, senzill i eficient en el marc d’una economia globalitzada.