Un matí al ‘Post’

CARLES Puigdemont va ser entrevistat ahir a la seu de The Washington Post: per a un polític és un luxe, per a un periodista resulta un honor. En Puigdemont coincideixen les dues professions, així que és fàcil entendre la sensació de formigueig a la panxa del president de la Generalitat quan va trepitjar la moqueta de l’edifici de granit de l’1 de Franklin Square. En aquella redacció, Bob Woodward i Carl Bersntein, dos reporters gairebé principiants, vestits amb jaquetes de pana i corbates de punt, van convertir una de tantes notícies de la secció de local en la investigació més important de la història del periodisme, que acabaria amb la dimissió del president Richard Nixon. Puigdemont ha vist més d’una vegada la pel·lícula Tots els homes del president, d’Alan J. Pakula, que mostra com la feina dels reporters els permet arribar fins a Charles Colson –un dels que serien acusats d’haver espiat la seu del Partit Demòcrata de l’edifici Watergate–, de qui es deia que era l’home més poderós del país. Colson era cèlebre per un lema escrit al seu despatx amb aquestes paraules: “Si atrapes algú per les pilotes, el seu cor i la seva ment són teus”.

És impossible veure aquesta pel·lícula i no estimar profundament el periodisme, el de debò, aquest que encara resisteix, que té capacitat de prescripció, que està escrit amb l’ànima i que de tant en tant li amarga l’esmorzar al poderós. Que fa olor de tinta, d’hores perdudes i d’alcohol barat. I que per més que alguns s’entossudeixin a dir que ha mort, encara continua viu, quan els que han mort intel·lectualment són els que el denigren. No us fieu dels que malparlen del periodisme al carrer o a la televisió: us poden robar la il·lusió o la cartera.

En tot això devia pensar Puigdemont mentre pujava amb l’ascensor de la nova seu del Post, per més que anés a parlar del seu tema.