El marit a la feina

Lluís Amiguet dissecciona les bondats que representa per a la dona tenir un marit a la taula del costat a l’oficina: “Resulta revelador de les forces que avui mouen les nostres vides que hagi estat la moderna ciència del management qui les ampliï ara amb el working spouse (espòs d’oficina), que és el soci ideal que complementa les habilitats de les bones professionals brindant-los tot el seu suport i complicitat per rellançar les seves carreres”.

Si arriba a tancar-se el cicle de les complicitats entre Donald Trump i Vladímir Putin que haurien influït en el resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units, s’obriria un nou període de les relacions internacionals. Un comitè del Senat ha demanat d’interrogar el gendre de Trump, Jared Kushner, pels vincles establerts amb autoritats russes abans i després de les eleccions del novembre.

El general Michael Flynn, el més breu conseller de Seguretat Nacional de la història, va haver de dimitir al revelar-se les seves relacions personals amb Putin i les seves entrevistes amb l’ambaixador rus a Washington. L’Administració Trump té bones relacions amb el Kremlin. Els russos suposadament van intervenir en els sistemes informàtics nord-americans al llarg de la campanya. Trump ha dit que Putin és persona de confiança, alarmant els diversos serveis d’intel·ligència que treballen als voltants de la capital americana.

Trump es va alegrar del resultat del Brexit després de ser elegit president. No és un entusiasta de la UE i ha dit que l’OTAN és obsoleta. En qualsevol cas, l’augment del 9,27% en el seu pressupost de defensa no té com a destinatari l’Aliança Atlàntica sinó l’enfortiment de l’hegemonia militar dels Estats Units.

L’economia russa és la desena part de la dels Estats Units i les despeses de defensa del Kremlin són un 11% del pressupost nord-americà. Rússia no és avui una amenaça ideològica ni lidera un sistema alternatiu. És una autocràcia corrupta, sense oposició protegida i sense llibertats.

Donald Trump comença a experimentar la complexitat de ser el líder de la primera potència del món. Als seus primers revessos en la política interior cal afegir-hi el desconcert que els seus precipitats comentaris tuitaires estan causant al món sencer. En l’univers mental de Trump se situen dos adversaris de primera magnitud: la Xina i Alemanya, com a principal potència de la Unió Europea.

En els dos objectius pot coincidir amb Putin, que acaba de rebre amb tots els honors Marine Le Pen a tres setmanes de la primera volta de les eleccions a França. No es va parlar de campanya electoral, deia el comunicat del Kremlin, una afirmació molt poc creïble. Les bones relacions entre Putin i el candidat de la dreta republicana, François Fillon, indiquen l’interès de Rússia per la política europea. La sospita que els hackers al servei de Moscou interfereixin en les eleccions franceses i alemanyes ha estat airejada per portaveus oficiosos de París i Berlín. Rússia vol recuperar la influència perduda després de la desintegració de la Unió Soviètica. Putin representa la humiliació patida per la pèrdua de 14 repúbliques que havien format part de Rússia des dels temps remots dels tsars.

En un sopar a Barcelona amb Borís Ieltsin li vaig preguntar si facilitaria la independència dels tres països bàltics. Em va dir que Letònia, Lituània i Estònia podrien anar-se’n. I Ucraïna? També, va contestar. No vaig entendre absolutament res aquell mes de març del 1994 quan Gorbatxov ja era tingut per un traïdor a la Rússia eterna.

Putin va clavar una urpada a Crimea el març del 2014 i se la va quedar trencant totes les convencions internacionals davant la sorpresa i descreença d’Occident. Es van acordar unes sancions que encara continuen vigents. Però amb aquella annexió del tot il·legal Putin plantava cara a Ucraïna i a Europa, que havien acordat prematurament establir aliances econòmiques, polítiques i militars amb països que van formar part del seu imperi. Els russos saben que Napoleó va arribar a Moscou i Hitler va penetrar amb els seus exèrcits que es van estavellar a Stalingrad i Leningrad. Els dos van perdre. Rússia no ha començat mai una guerra a l’est del riu Vístula. Sempre s’ha defensat. Putin i Trump poden coincidir a debilitar la Unió Europea per motivacions diferents. En uns temps en què el més insospitat acaba ocorrent no s’ha de descartar que el factor Putin exerceixi un paper clau promocionant els populismes i nacionalismes que estan a l’alça a tot Europa.

No hi ha evidències de complicitats explícites entre el Kremlin i la Casa Blanca per immiscir-se conjuntament en els afers interns europeus. La intromissió en els sistemes informàtics és tan eficaç com el desplegament de columnes militars. Putin ha rebut aquest any al Kremlin el rei de Jordània, el president Erdogan i el primer ministre Netanyahu. Eren adversaris i ara són amics.

La UE ha de prendre totes les precaucions i actuar amb intel·ligència davant un corriment de terres tectònic en la política internacional. És cert que Putin deté i empresona el líder de l’oposició en una de les manifestacions de protesta més potents dels últims anys. I que Trump no aconsegueix aprovar lleis que són tombades pels seus propis congressistes republicans. Europa sembla que no se n’adoni, però fa nosa en el tauler internacional.

L’estabilitat europea està sotmesa, per motivacions molt diferents, a les pressions de Washington i de Moscou