Ignacio Martínez de Pisón
ESCRIPTOR
Ignacio Martínez de Pisón narra la història d’una família poc convencional que viu la transició enmig de sobresalts a Derecho natural (Seix Barral), amb les cançons de Demis Roussos com a música de fons.
L’Ángel és un actor secundari amb no gaire èxit. Als anys finals del franquisme ja li costava molt que li donessin papers. Va treballar amb Paul Naschy i Jess Franco, i Paco Rabal va venir al seu casament a Barcelona, però no va aconseguir pujar al tren dels cineastes de la transició i ni Vicente Aranda ni Jaime Camino no es van fixar en ell ni van llegir els seus encartonats i pretensiosos guions. Va coquetejar amb aquella avantguarda anomenada Escola de Barcelona, però l’únic cert és que, en paral·lel amb la degeneració de la seva vida sentimental, familiar i laboral, el seu cos fibrós va anar canviant fins que, un dia, passant per davant del mirall, es va adonar que s’havia convertit en Demis Roussos. Com aquell qui res, es va reinventar com a doble del cantant i va triomfar en sales de festa i creuers cantant coses com Forever and ever, We shall dance o Velvet mornings (aquella de “triki, triki, triki, triiiki, triki, mon amour, triki, triki, triki, triii...”). Fins i tot José María Íñigo el va convidar un dia al seu programa Estudio abierto...
La nova novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960), Derecho natural (Seix Barral), està narrada pel fill de Big Demis (nom artístic de l’Ángel) i és, en realitat, la història d’una família de la transició en la qual el pare tarambana entra i surt de casa quan vol –de vegades les absències són de dos anys–, la mare enamorada viu un calvari, i els quatre fills –incloenthi dues germanes falsament bessones– intenten créixer entre continus sobresalts i canvis de domicili, causats per insolvències diverses. És una novel·la de formació i, alhora, un reflex sociològic i urbanístic de la transformació de Barcelona, ciutat que el narrador travessa en llargues passejades i “que creix compassada amb el seu propi creixement personal”. És “una ciutat sense monuments, el màxim és el laberint d’Horta”.
“Això de Demis Roussos –prossegueix– va ser casualitat, la idea era explicar una història sobre un actor d’aquestes pel·lícules lamentables de sèrie B espanyoles, però el personatge es va anar engreixant...”.
El fill-narrador aspira sempre a reconstruir la família, però no ho aconsegueix mai. “Tot i això, la seva idea de rectitud dona sentit a la història. De la mateixa manera que la societat aspirava llavors a un consens en la política, ell aspira a un mínim consens a casa seva”. Igual com “la transició va permetre a cadascú reescriure el seu passat i reinventar-se com volgués”.
“L’argument –admet– sembla un drama, però el barrejo amb el meu registre còmic. La literatura no pot generar rialles com el cinema, però sí aquell humor constant del somriure”.
El Corte Inglés és un dels escenaris de la trama. “Només les ciutats importants en tenien un, era l’indici de la prosperitat, significava que la gent d’allà ja tenia diners per gastar”. A aquells grans magatzems hi anirà a robar un personatge perquè “el que tenien d’innovadors aquells llocs és que no venia ningú a atendre’t, tu t’agafaves les coses i era temptador per a un cleptòman...”.
El narrador acabarà estudiant Dret. I d’aquí ve el títol del llibre: “El dret natural desapareix com a assignatura als noranta, perquè desapareix la idea sagrada de la justícia, la idea catòlica que hi ha normes divines que estan per sobre de les que es marquen els homes”. En aquesta part destaquen cameos de Gregorio Peces-Barba i Norberto Bobbio.
Alguns dels episodis més inversemblants són certs, com que el ministre d’Educació decretés que, a partir d’ell, els anys universitaris, en comptes de començar al setembre, coincidirien amb els anys naturals. “Resulta que Franco el va nomenar per error, perquè tenia un nom molt semblant a un altre. L’atemptat a Carrero Blanco al desembre va provocar una crisi de govern que el dictador va aprofitar per treure’s aquell home de sobre i els cursos van tornar a ser com havien estat sempre i com són a la resta del món. En tota la història no hi tornarà a haver unes vacances tan llargues: més de sis mesos, des de l’estiu fins a Reis”.
La banda sonora de la novel·la inclou també Serrat (el seu disc de Miguel Hernández) o Las Grecas.
“Jo volia explicar una història sobre un actor de pel·lícules de sèrie B, però el personatge es va engreixar...”