I Exxon se’n va anar de Veneçuela
El secretari d’Estat actual dels EUA es va enfrontar a Chávez fa deu anys per la nacionalització del petroli
Va passar inadvertida l’altre dia una notícia que deu haver incomodat Rex Tillerson, l’expresident de la petroliera gegant Exxon Mobil i ara secretari d’Estat dels Estats Units, considerat un geni de la geopolítica del cru.
El 7 de març passat, el centre de resolució de disputes del Banc Mundial va anul·lar una decisió anterior d’obligar Veneçuela a pagar indemnitzacions per valor de 1.400 milions de dòlars a Exxon per la nacionalització, fa deu anys, dels actius de la petroliera al Cerro Negro, a la conca de l’Orinoco, on hi ha les reserves de cru més extenses del món.
Després de sobreviure a un intent de cop i una vaga antigovernamental a la petroliera veneçolana PDVSA, Hugo Chávez va decidir plantar cara a les companyies transnacionals. Va anunciar el 2007 que PDVSA, ja amb una direcció lleial, seria el soci majoritari de totes les explotacions a l’Orinoco. Qualsevol multinacional que no acceptés un paper subordinat va ser convidada a anar-se’n: “Goodbye, good luck and thank you very much”, va fer broma Chávez en anglès.
Chevron, Total, BP i altres multinacionals van acceptar la proposta. Però Exxon –malgrat que havia invertit milions en una planta per depurar el cru pesant de Cerro Negro– va optar per anarse’n. Però no sense deixar una carta de comiat enverinada. A porta tancada, Tillerson va ordir –juntament amb advocats i assessors financers a Nova York– una complexa operació a fi de congelar i embargar actius per centenars de milions de dòlars de l’Estat veneçolà als EUA. “Allò va ser la mena d’operació que els advocats a Nova York inclouen orgullosament en el currículum”, recorda Steve Coll, periodista de The New Yorker ,al seu llibre Exxon: private empire. Una dècada després, el Banc Mundial ha donat part de la raó moral a Chávez.
La història d’aquella pugna entre Exxon i Chávez ajuda a entendre un misteri de la crisi veneçolana: per què un Govern d’ideologia tan renyida amb el sistema capitalista internacional com el de Nicolás Maduro no desplega l’arma més letal del deutor rebel: la moratòria? Malgrat veure’s forçat a pagar tipus d’interès punitius de fins al 50% sobre el seu deute, PDVSA compleix al peu de la lletra les seves obligacions amb els inversors als mercats financers.
Això malgrat que Veneçuela travessa una crisi de liquiditat catastròfica des de l’esfondrament del preu del petroli de 130 dòlars el barril el 2008 a 47 dòlars aquesta setmana. Per continuar pagant el deute, el Govern es veu forçat a restringir l’oferta de divises a les empreses veneçolanes de béns essencials –pa, arròs, sucre, oli, pasta–, que no poden comprar matèries primeres. És la causa principal de la greu escassetat d’aliments que ha anat minvant el suport al Govern fins i tot entre les bases històriques del chavisme. A l’abril, PDVSAha de pagar 2.000 milions de dòlars als creditors. Per què no segueixen l’exemple de l’Argentina i l’Equador, que van suspendre pagaments amb resultats bastant bons el 2001 i el 2008, respectivament?
La resposta es troba a la doble seu de PDVSA i del Ministeri del Petroli a Caracas, guarnida amb un retrat de Chávez enorme. “L’Estat veneçolà és l’exportador de petroli; per tant, en cas d’un impagament, els creditors poden embar- gar tots els carregaments de petroli o els comptes per cobrar-los”, explica l’economista Francisco Rodrigues, assessor del primer govern de Chávez, que ara assessora inversors per a Torino Capital a Nova York. El 90% dels ingressos de divises de Veneçuela prové de l’exportació del petroli i més d’una tercera part es ven als Estats Units.
Els primers que es beneficien d’aquest taló d’Aquil·les veneçolà són els hedge funds. El fons Knosso, per exemple, va invertir 750.000 dòlars en bons de PDVSA fa dos mesos i, gràcies a la bogeria dels tipus d’interès, en un termini de només 45 dies la petroliera de l’Estat bolivarià li’n va retornar un milió.
Després de la privatització parcial de Pemex a Mèxic i Petrobras al Brasil, creixen les expectatives a Wall Street, Washington i Houston que PDVSA pot ser la pròxima oportunitat sempre que hi hagi un canvi de govern a Caracas. Creixen les pressions del president de l’Organització d’Estats Americans (OEA), Luis Almagro, un estret aliat de Washington, perquè Veneçuela sigui expulsada de l’organització. “És probable que hi hagi pressions a favor d’una línia dura, encara que no se sap si venen de la Casa Blanca o del Departament d’Estat”, va dir un analista d’un institut a Washington que segueix de prop les relacions entre Veneçuela i els EUA. “Almagro segurament se sent envalentit després de la reunió de Trump amb Marco Rubio, partidari d’un canvi de règim a Veneçuela”, afegeix.
Tanmateix, Tillerson, veterà de la realpolitik petroliera que manté bones relacions amb Vladímir Putin, encara pot preferir l’estratègia pragmàtica d’Exxon al neoconservadorisme de Rubio. “Tillerson vol fixar el preu del petroli entorn dels 80 dòlars el barril i ho farà en coordinació amb Rússia i l’OPEP; això ens ajudaria molt”, explica David Paravisini, un expert en el sector petrolier consultat a Caracas.
El taló d’Aquil·les del país és la dependència del petroli, i més d’una tercera part de les seves vendes van als EUA Tillerson vol fixar el preu entorn dels 80 dòlars el barril, cosa que ajudaria Veneçuela a sortir de la crisi