Un socialisme adjectiu
Ahir el periodista Juan Carlos Merino titulava així, a l’edició digital de La Vanguardia, la seva crònica de la darrera jugada de l’aparell socialista: “La gestora del PSOE fa entrar Pedro Sánchez en un cul-de-sac”. És un titular molt precís. Incapaç de guanyar-lo a camp obert, la burocràcia socialista està provocant tota mena de noses al candidat Sánchez. Obstacles de picaplet. Primer el van fer plegar de secretari general emparant-se en la lletra dels estatuts, però forçant-ne l’esperit. Després han afavorit sense dissimulacions, amb un desvergonyiment que només els molt forts o els molt febles practiquen, la candidatura oficialista de Susana Díaz, avalada per totes les velles glòries del partit. Tot i això, no semblen gens segurs de poder-lo tombar, i ara el forcen a descapitalitzar-se econòmicament: un candidat sense recursos econòmics per fer campanya és home mort. Amb molta alegria es va llençar l’esquerra a defensar les primàries, oblidant precisament que, a tot arreu on es practiquen, són un recurs ideal per a polítics de butxaca profunda i consistent.
Si realment li tallen el finançament popular que havia aconseguit pel mètode del micromecenatge, Sánchez queda acorralat en un cul-de-sac. Ara bé, quan un animal és acorralat, generalment es gira contra els caçadors, encara que sigui a la desesperada. El fantasma de l’escissió, de què l’altre dia parlava Enric Juliana, cada dia es fa més visible als foscos passadissos del devastat casalot socialista.
Mentre les velles glòries surten dels àlbums de fotografies per auxiliar Susana Díaz, Sánchez de grat o per força és empès cap a l’espai de Podem. Si finalment hi ha escissió, l’eix polític de l’esquerra ja es desplaçarà irreversiblement cap al conglomerat que Pablo Iglesias articula amb els comuns catalans, les mareas gallegues i el compromís valencià. Amb l’afegitó de la nova esquerra socialista de Pedro Sánchez, el conglomerat liderat per Podem tindria possibilitats de créixer també on ara estava més verd: Andalusia i les Castelles. Ara com ara, certament, aquest conglomerat no sembla prou fort per decantar la balança d’una majoria. Però hi ha una cosa que quedarà clara des del primer moment de l’escissió, si es produeix: obligarà el PSOE oficial a deixar de ser substantiu per convertir-se en un adjectiu del PP. Un adjectiu meridional.
La famosa expressió PPSOE, tan popular a les xarxes socials, es convertiria, per tant, en una realitat que el PSOE necessitaria per sobreviure. Més marge de joc per al PP, doncs. Una vegada més, el president Rajoy aconsegueix reduir l’espai dels adversaris. Tindrà un PSOE condemnat a fer-li de mascota.
Un chien andalou: a la seqüència inicial d’aquest famós film surrealista, Buñuel talla l’ull d’una dona amb una fulla d’afaitar. Sánchez està sent forçat a estimbarse, però tindrà temps de perforar la còrnia de Susana Díaz. I, per poc profund que sigui el tall, la mirada del PSOE quedarà inevitablement subordinada a la del PP.
El PSOE, si abandona el substantiu, es pot convertir en un adjectiu meridional del PP