‘Madrid-Barcelona’: el pont Cela
No sé què és més difícil de demostrar: que Barcelona i Madrid són iguals o que són diferents”. Això és el que dona sentit, segons Camilo José Cela Conde, a la preciosa edició bilingüe de Madrid-Barcelona, fusió de llibres que el seu pare va escriure els anys 1966 i 1970, respectivament. La publicació, obra de la Fundació Bancària La Caixa i la Fundación Charo y Camilo José Cela, es va presentar ahir al CaixaForum Madrid a través d’un acte que avui tindrà la rèplica a la seu barcelonina de la mateixa institució. Un doble acte a què les circumstàncies polítiques donen un sentit de l’oportunitat que per si sol no hauria aconseguit. I així es va posar de manifest tant en el discurs de clausura del titular de Cultura Íñigo Méndez de Vigo, com en la taula rodona en què els periodistes de La Vanguardia Enric Juliana i Sergio Vila-San Juan, juntament amb Juan Cruz (El País) i Antonio Lucas (El Mundo) van comentar el llibre.
Méndez de Vigo es va referir als textos fosos de Cela com a exemple d’unitat del país en la diversitat. Però també va esmentar “un cantant que es diu Loquillo” concretament per una recent salutació seva al públic amb què es va presentar com “un barceloní que estima Madrid”. Com a conclusió a aquelles referències tan dispars, el ministre va dir: “Són la Cultura i les seves manifestacions les que marquen el ritme de la nació amb tanta força que els qui volen separar-nos queden en evidència davant l’evidència dels fets”.
Juliana va advocar per eixamplar un diàleg intel·lectual entre les dues capitals que, malgrat el constant contacte entre creadors de l’una i l’altra, s’ha estret els darrers anys com a conseqüència de “l’extraordinària concentració d’energies que totes dues han destinat a establir cadascuna el seu propi contracte amb la globalització i redefinir el seu lloc al món”.
Els ponents van recordar els lligams que sempre han unit els escriptors de les dues ciutats, com ho va escenificar el grup d’intel·lectuals catalans que el 1930 va homenatjar a Barcelona altres tants autors de la capital i de Castella, entre ells Menéndez Pidal, Ortega, o Marañón. Quant a Cela, Vila-San Juan va subratllar que “va marcar tendència” apostant per la traducció dels seus llibres al català des que el 1965 va publicar Viatge al Pirineu de Lleida.