El declivi de la retòrica
El Brexit. La victòria de Trump. El discurs antiimmigració. L’auge global dels populismes.
De qui és la culpa? Molts l’atribueixen als polítics; d’altres, als mitjans de comunicació. Mark Thompson, director executiu de The New York Times i ex-director general de la BBC, creu tenir la resposta al seu nou llibre, Sin palabras. ¿Qué ha pasado con el lenguaje de la política?, en el qual fa un repàs de l’evolució de la retòrica des dels clàssics fins a l’actualitat per trobar la veritable causa de la degradació del llenguatge polític.
Thompson defensa la tesi que l’origen de la desconfiança en les autoritats públiques no és deguda als polítics, sinó que en realitat es tracta d’una crisi del llenguatge que ells utilitzen i els mitjans de comunicació transmeten. El director de The New York Times situa la retòrica al centre del nexe causal per demostrar que, quan canvia la retòrica, canvien les nostres estructures cíviques compartides.
D’aquesta manera, centra la seva anàlisi en una sèrie de personatges que han revolucionat la comunicació política, com Ronald Reagan, Silvio Berlusconi o Donald Trump. I explica com els seus rols de fanfarró, d’outsiders de la política, han atret tants votants. Sobretot en el cas d’aquest últim. Utilitzant eines com Twitter, basat en els missatges senzills i sintètics, Trump va trencar amb el llenguatge estudiat dels spin doctors
Thompson explica la victòria d’‘outsiders’
com Trump per la seva ruptura amb el llenguatge polític
i ha aconseguit allunyar-se de la que alguns ciutadans perceben com la retòrica de l’elit.
Thompson il·lustra aquest canvi amb episodis que, a parer seu, marquen un punt d’inflexió en la manera de comunicar a Occident, com el dilema sobre els límits de la llibertat d’expressió que van obrir els atemptats de Charlie Hebdo. O el creixent espai informatiu que es dona als defensors de la ciència alternativa, entre els quals, els col·lectius antivacunes o els negacionistes del canvi climàtic.
Per l’autor, és innegable el paper central dels mitjans en la tasca de tornar al llenguatge polític la seva veritat. I promou un antídot: “Parar atenció. Utilitzar el sentit comú. Pensar, parlar, riure. Travessar el soroll”.