El Brexit i el futur dels residents
EL Regne Unit és a punt d’embarcar-se en un viatge ple d’incerteses. Debilitarà els 27 membres restants de la Unió Europea i gairebé amb tota seguretat farà que aquest país entri en una dècada d’inestabilitat o més. El 1973, el Regne Unit es va inscriure amb un esperit poc integrador en aquest intent audaç de modelar una comunitat de pau i prosperitat entre els estats nacionals que havien estat en conflicte durant segles. Lamentablement, l’entusiasme rares vegades va superar l’acceptació a contracor.
Malgrat això, durant 44 anys, els britànics han crescut, o han envellit, amb el projecte europeu i aquest s’ha incrustat en les seves vides. Fins i tot aquells que no hi van creure mai no poden pretendre ara recuperar-ne el control tot d’un plegat. Tampoc no acolliran amb beneplàcit la pèrdua dels beneficis de què gaudeixen gràcies a l’adhesió: la setmana laboral més curta, els ajuts econòmics dels fons regionals de la UE o les platges netes on van de vacances.
Ara comença el procés enorme i ardu de desfer les mesures que han cosit el Regne Unit en la vida de 27 països més. Interessa a les dues parts que les negociacions per reconstruir una nova relació siguin com menys doloroses millor. El problema és que els objectius de Theresa May tendeixen a un resultat que sens dubte afectarà l’economia britànica i probablement causarà danys col·laterals a la resta de la UE.
La qüestió de les obligacions financeres del Regne Unit s’ha convertit en un tòtem per als brexiters, que es preocupen poc pel futur d’Europa i les relacions amb el seu país. Exigeixen que no es pagui cap factura per la sortida. Els negociadors de la Unió Europea, que ho tenen com el primer punt de l’agenda, diuen que és impossible deixar de complir els compromisos anteriors. Eleven la factura a gairebé 60.000 milions d’euros. Sens dubte un factor decisiu. Val a dir, sobre això, que Theresa May, sàviament, ha evitat pronunciar-s’hi.
El pressupost és una àrea que reflecteix el nivell d’intimitat que es crea en una relació que ha durat 44 anys. Una altra és la lliure circulació de ciutadans del Regne Unit cap a altres països de la UE, i des d’aquests cap a les illes. Per a molts residents, aquest sentit d’identitat compartida gràcies a la llibertat de moviments ha estat un dels grans beneficis de la pertinença a la Unió Europea.
Fins i tot aquells britànics que han experimentat la immigració com un desafiament a la seva forma de vida han sortit guanyant amb els metges i les infermeres d’Alemanya i d’Espanya, amb els treballadors assistencials de Polònia i amb els baristes d’Itàlia. Els supermercats són més barats a causa dels centenars de milers d’europeus que treballen en l’agricultura i l’elaboració d’aliments. I a tot arreu, en la ciència i en la investigació, en les arts i en els negocis, la contribució ha estat tant cultural com financera.
No obstant això, des del 23 de juny, el futur dels tres milions de ciutadans de la UE que viuen i treballen al Regne Unit, i el dels britànics a l’estranger, ha estat incert. Al desembre, europeus residents al Regne Unit durant la major part de la seva vida van començar a rebre cartes del Ministeri de l’Interior instruint-los a “preparar-se per anar-se’n”. Els ministres de la UE han insistit que els drets dels ciutadans han de ser part de les negociacions. Es deia que la cancellera alemanya, Angela Merkel, era una de les que no volien que la qüestió es resolgués per separat. Al gener, en el discurs en què va exposar la seva posició negociadora als ambaixadors, May va afirmar que el seu intent de resoldre l’afer ràpidament no s’havia tingut en compte. El problema afecta fins a cinc milions de persones. No és pas bo, tant moralment com pragmàticament, tractar així els nostres conciutadans.
Ara que es desencadena l’article 50 del tractat de Lisboa, el destí dels ciutadans de la UE que viuen al Regne Unit o el dels britànics que viuen en un altre lloc d’Europa s’hauria de tractar com un assumpte separat. Cal accelerar i simplificar el procés de sol·licitud de residència permanent al Regne Unit. Els propers dos anys seran difícils i, sens dubte, en ocasions tempestuosos. Com a qüestió urgent seria prudent crear un ambient positiu per arribar a un acord sobre aquest tema delicat dels residents.
La Vanguardia, juntament amb quatre diaris europeus més, advoca per un acord entre el Regne Unit i els 27 estats membres per reconèixer recíprocament els drets dels ciutadans de cada part.