De Ciències i de Lletres
Una de les millors defenses del lloc de les Humanitats en l’educació universitària és la que vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en la presa de possessió del nou president de la Universitat de Stanford, el canadenc Marc Tessier-Lavigne, el 21 d’octubre passat. Ell mateix, un prestigiós neurocientífic, després de graduar-se en Física al Canadà, havia estudiat un grau a Cambridge en Filosofia, Psicologia i Fisiologia (anomenat PPP per les inicials en anglès) que li va fer descobrir i estimar l’estreta relació entre Ciències i Humanitats.
Partint de la critica que Charles Percy Snow havia fet sobre la nefasta divisió del coneixement, com ho diem aquí, entre Ciències i Lletres (The two cultures, 1959), Tessier-Lavigne reprenia l’ideal de vincular-les. Una universitat ben orientada, amb sentit –purposeful–, davant del prestigi dels camps de la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i la matemàtica en què excel·leix Stanford, hauria d’afavorir -en el sentit anglosaxó– una educació liberal. És a dir, una educació que alliberés la ment amb l’objectiu de desenvolupar les habilitats clau que estudis recents assenyalen per a la formació de grau: el raonament crític i moral, l’expressió creativa, la valoració de la diversitat i, sobretot, la capacitat per adaptar aquestes qualitats al llarg de tota la vida en un món de canvis accelerats.
I com s’aconsegueix aquesta vinculació entre Ciències i Humanitats, segons Tessier-Lavigne? Fent que els estudiants comparteixin diverses disciplines i en coneguin els avantatges. Que sàpiguen que l’art i les ciències socials milloren els dissenys dels enginyers o que poden facilitar als metges la prevenció de malalties. I, en sentit invers, que les dades científiques poden ajudar a aprofundir en el coneixement de la història i la literatura. O que el coneixement sobre el canvi climàtic permet fer prediccions als politòlegs sobre els conflictes regionals. I, encara, que combinant les perspectives de la psicologia, la neurociència i l’economia es poden entendre millor les preses de decisions humanes. En definitiva, cal que els currículums acadèmics permetin als estudiants compartir, respectivament, els seus interessos pels camps tecnològics amb els de la història, la psicologia o la politologia. I –afegia– que la bellesa de l’art, la poesia o de l’elegància de les teories científiques, junt amb un fort compromís social, enriqueixi les vides dels estudiants i els proporcioni recompenses veritablement transcendents.
No cal que digui que les nostres universitats, fins ara, han seguit el camí oposat al que defensa el president de la Universitat de Stanford. Ells ja parteixen d’un model obert que fa temps que els permet aquestes interrelacions, i només els cal aprofundir-hi. Aquí, en canvi, a cada reforma de plans d’estudis hem anat forçant més i més l’especialització, fins i tot dins de cada àrea de coneixement. I no pas en resposta a un objectiu formatiu –que podria ser poc o molt encertat–, sinó simplement per aconseguir el màxim control en cada particular àrea de coneixement.
Des del meu punt de vista, hi ha dues raons principals que ens mantenen lluny d’avançar pel bon camí de l’enriquiment mutu entre les “dues cultures”. En primer lloc, el mateix model acadèmic. Parlo de la rigidesa estructural de les titulacions; de l’alta burocratització i la lentitud de tots els processos; de l’actual horitzontalitat necessària per prendre decisions a l’hora de canviar un model imposat verticalment (de manera que, paradoxalment, se n’acaba garantint la pervivència); de la contaminació per consignes polítiques allunyades del debat acadèmic de qualsevol proposta de canvi; d’uns sistemes d’avaluació de l’excel·lència que penalitzen la interdisciplinarietat, i de la prevalença dels interessos particulars en un sistema funcionarial que menysté tota expressió de mèrit posada al servei de l’interès general.
En segon lloc, hi ha la dificultat de diàleg entre experts. El britànic Snow, a The two cultures, ja es demanava quants científics llegien Shakespeare i quants experts en humanitats sabrien quina era la segona llei de la termodinàmica. L’expeiència em demostra, per exemple, que des de les ciències socials se sol ignorar l’aportació de la neurologia en terrenys tan apropiats per fer-ho com els estudis de gènere. I m’imagino que passa el mateix en l’altra direcció.
Però si no ens volem condemnar a la irrellevància, els de Ciències i els de Lletres hauríem de ser capaços d’oferir les capacitats dels uns als altres. Vull dir, que des de les Humanitats o les Ciències Socials hauríem de fer propostes docents d’interès per als àmbits tecnològics i científics, i viceversa.
Ara com ara, al nostre país, i a causa de les dificultats que he assenyalat, aquest tipus de trobades –amb escasses excepcions– només són possibles fora de l’acadèmia. Lamentablement, la reivindicació d’aquests d’horitzons ens queda molt, massa lluny.
La vinculació entre Ciències i Humanitats s’aconsegueix fent que els estudiants puguin compartir diverses disciplines