Paraules saboroses
La prosa gastronòmica ha trobat el seu nínxol –paraula que ha escapat dels cementiris per instal·lar-se en els negocis–, i el seu embolcall semàntic ha creuat la porta del restaurant, reflectint la centralitat que avui ocupa l’univers gurmet. Als anys noranta va començar a forjar-se el discurs sensorial del paladar, encara que llavors pocs intuïen que el menjar seria l’autèntica droga del segle XXI. No només això, Jeff Gordinier, periodista especialitzat en la matèria, ha raonat que “el plaer definitori dels anys 60 va ser la música. Fins a cert punt, el dels 70, el cinema. Avui, la recerca que defineix el nostre temps té a veure amb el menjar”. Tant que el vocabulari de l’alta cuina es cola –o hauria d’haver escrit infusiona?– en la parla quotidiana, encara que la senzillesa d’altres temps s’ha revestit d’una sofisticació, diguem-ne, “desglasada”, “deconstruïda”, “saboritzada” amb coulis o escumes a base d’hidrogen líquid, que fa feliços els comensals.
Només sota aquesta llum, la que emeten els fogons dels realities televisius, els blogs especialitzats i els tallers per pastar el teu propi pa o fabricar cervesa casolana, es pot entendre que les estrelles de la comunicació culinària als Estats Units cobrin 6.000 dòlars per un sol article, quan, amb sort, un redactor freelance rep al nostre país 150 euros per pàgina. Aquesta sobrevaloració indica l’espai que avui ocupa la gastronomia sofisticada, que per cert –i a diferència de la moda o la cosmètica– no es considera frívola ni efímera.
Aquest mes va visitar el nostre país Stephanie Danler, la californiana d’uns trenta anys autora de Dulceagrio (Malpaso), un best-seller que narra la iniciació d’un jove a la vida adulta en un exclusiu restaurant de Manhattan. Ella, cambrera durant 16 anys i foodie militant, que després de l’èxit de la seva òpera prima ha firmat un contracte milionari per als seus pròxims llibres, explicava la paradoxa que hi ha subjacent a qualsevol neobistrot de moda amb llista d’espera: “En un espai reduït i durant la mateixa nit es reuneixen, en els dos extrems, clients disposats a pagar 500 dòlars per una ampolla de vi i rentaplats sense papers que tenen quatre feines per sobreviure; una microsocietat”.
Això em va fer pensar en el poema d’Emilio Martín Vargas, un poeta de València que es guanya la vida com a cambrer. Una nit, li va caure de les mans una ampolla de Pingus al servirla: impossible malgastar aquella “reguera purpúria de nou-cents trenta-sis euros” que li va tintar la punta de les sabates amb aristocràtica humitat, proporcionant-li material per als seus versos i erigint-se alhora en un llaminer símbol de la lluita de classes.
Les estrelles de la comunicació culinària als EUA cobren 6.000 dòlars per un sol article