“Hi ha casos en què la pau és més important que la justícia”
David Rieff, analista polític, autor d’‘Elogio del olvido’
Va estar com a corresponsal a la guerra dels Balcans, sobretot a Sarajevo, i aquesta experiència l’ha marcat. També va treballar com a consultor per a oenagés humanitàries i va viure les crisis de Ruanda i el Congo, contractat pel suplement dominical de The New York Times. Fa deu anys va començar a viatjar a Irlanda del Nord. És David Rieff (Boston, 1952), fill de Susan Sontag, llicenciat en Història per Princeton, estudiós de les migracions als Estats Units des del sud i actualment professor durant dos mesos a l’any a l’Institut d’Études Politiques de París. Fruit d’aquesta trajectòria és el seu últim assaig, Elogio del olvido (Editorial Debate), en què planteja que de vegades la memòria històrica és tòxica i el que és correcte és oblidar.
Ian Gibson, estudiós de la guerra civil espanyola, ha contestat així les tesis del seu llibre: “Es pot oblidar només quan se sap tota la veritat”.
La meva resposta és una primera pregunta: què vol dir la veritat? Hi ha moltes veritats. Si parlem d’un fet concret, com les fosses comunes a Espanya, és possible saber qui hi va morir, i si s’exhumen cadàvers gràcies a les anàlisis d’ADN serà possible identificar qui va ser assassinat pel falangisme. Però, si parlem de manera més àmplia sobre la veritat, sobre qui són els bons i els dolents, o sobre què hem d’ensenyar a les escoles, entrem en qüestions molt controvertides. Qui té la veritat a Irlanda del Nord, els fidels a la Gran Bretanya o el moviment republicà que reclama des del segle XIX la unitat d’Irlanda? No veig com podem avançar llevat que vingui algú d’un altre planeta i ens digui qui té raó. I passa el mateix al País Basc: hi ha la memòria del govern legítim d’Espanya i els que es- taven i estan contra l’acció terrorista, però també hi ha simpatitzants d’ETA, i estan sostinguts per una part de la població. Hi ha una veritat jurídica, però quan parlem de societats tot és més complicat. La gran majoria de les guerres no acaben amb una victòria absoluta com la dels aliats contra els nazis a la II Guerra Mundial i no hi ha, per tant, una memòria històrica monolítica.
Síria és un exemple de guerra en què és difícil saber on són els bons i els dolents?
Soc persona d’ambigüitats i matisos. Hi ha “veritat” en els dos costats, i si al final guanya Baixar al-Assad, com probablement passarà, hi haurà una memòria oficial i una altra de dissident en les comunitats exiliades. En tot conflicte sempre hi ha també una memòria individual i una memòria col·lectiva que és la narrativa del passat que serveix a les finalitats del present.
La memòria és necessària per no cometre errors?
No estic d’acord amb George Santayana quan diu: “Els que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo”. Tampoc no dic el contrari, pot ser que sí o pot ser que no. Moltes persones ens diuen que oblidar és impossible, però quantes persones recorden en sentit estricte la guerra civil espanyola? Per l’edat, molt poques –i aviat tampoc no quedaran persones que hagin viscut l’Holocaust–. Ja no hi ha memòria de la guerra, sinó narrativa. En aquest context, no veig l’oblit com un acte tan diferent del record.
No és injust que els botxins se salvin dels tribunals?
A l’Argentina faig costat als Kirchner, que van canviar la llei per processar alguns generals, i va ser una decisió correcta. Però a Sudàfrica es va prendre la decisió oposada: “Veritat, sí; justícia, no”. Pots anar al tribunal i parlar de crims comesos sense tenir sanció. Però al país hi havia risc de guerra civil, i Mandela la va encertar. Hi ha casos en què la pau és més important que la justícia. El pacte de l’oblit al començament de la democràcia a Espanya va ser una bona decisió, malgrat que ara potser ja no serveix. Els acords també són mortals.
Al seu llibre es nota que no li agraden gaire els herois nacionals.
Els herois són construccions dels vencedors, però també hi ha la memòria col·lectiva victimària. Als Estats Units hi ha els herois esclaus, com a la pel·lícula Django desencadenat, molt dolenta, tota una distorsió. La història és crítica o no és res. La tasca de l’historiador no és donar més força a l’orgull nacional, a la solidaritat de les víctimes; un historiador no ha de fer propagada, i tant hi fa de quin costat.
En tots els conflictes la història sempre s’utilitza per reforçar posicions, ja sigui a Israel o a Catalunya?
És veritat. Li puc dir que, com a historiador, he llegit alguns llibres sobre la guerra de Successió, del 1714, i em sembla que la narrativa independentista és una simplificació. Els fets són molt més complexos i matisats. No és pitjor aquí que... a Escòcia. Al meu llibre cito la pel·lícula Braveheart, que tampoc no em va agradar, en què Mel Gibson encarna William Wallace, un aristòcrata escocès que va guanyar una batalla i en va perdre una altra, va ser executat d’una manera atroç, però pràcticament no se’n sap res més.
Tenen sentit els monuments com una manera de recordar el passat?
Cada cas és diferent, però els monuments també són mortals. Franco i Dolores Ibárruri d’aquí uns anys estaran oblidats, i si tinguessin monuments no tindrien sentit. La memòria col·lectiva d’una època es pot oblidar. Odio l’hagiografia, però, si es volen erigir monuments... Ara bé, també em sembla bé que es tregui el nom dels caiguts de la División Azul d’un carrer.
S’ha de preservar el Valle de los Caídos?
Uf! És una decisió política, depèn del consens.
“La narrativa independentista és una simplificació; els fets són complexos”
“El pacte de l’oblit a l’inici de la democràcia va ser una bona decisió; potser ara ja no serveix”