Un tramvia poc social
Els professors d’Economia Aplicada de la UB Daniel Albalate i Albert Gragera, amb una àmplia experiència en anàlisis cost-benefici, acaben de disseccionar l’estudi que el govern municipal de Barcelona va presentar fa uns mesos per avalar el retorn social de la connexió del tramvia per la Diagonal. Amb precisió quirúrgica, aquests economistes identifiquen els biaixos que l’estudi de l’Ajuntament introdueix en els supòsits previstos per justificar socialment la inversió de vora 200 milions d’euros en aquesta connexió. Una inversió que pot augmentar significativament tenint en compte les desviacions superiors al 30% que van patir els trams del Llobregat i el Besòs.
Del rigorós treball, es dedueix clarament que la millora d’ús i la fidelitat dels usuaris del transport públic a Barcelona no augmentaran tant per l’ampliació de la capacitat de transport col·lectiu a la Diagonal com per adaptar l’oferta de transport en superfície barcelonina als fluxos reals dels ciutadans, fer-la més flexible i aconseguir una velocitat comercial més competitiva amb el vehicle privat, amb freqüències de pas curtes i fiables i unes connexions fàcils i ben senyalitzades.
Els autobusos de Barcelona són dels més lents d’Europa. En els darrers anys han perdut 2 km/hora de velocitat i ara circulen a 12 km/h, cada cop més lluny de la majoria de grans ciutats, on la velocitat està entre els 15 i els 18. Insuficients carrils bus, sovint invadits per vehicles estacionats, retards per les cues per accedir al vehicle de passatgers que només poden entrar per la porta del davant, insuficient o inadequada priorització semafòrica i la congestió general expliquen el problema de la velocitat i, un altre encara més rellevant, la fiabilitat, especialment important en hores punta per a passatgers que han de complir amb horaris d’entrada. Els recursos per millorar l’actual xarxa de transport en superfície són molt poc significatius davant l’elevada inversió que comporta un nou tram de tramvia pel mig de Barcelona. Si, a més, s’emprèn una política decidida de substitució dels vehicles dièsel majoritaris actualment pels elèctrics, aconseguirem una veritable millora de la qualitat de l’aire al conjunt de la ciutat.
Com apunta el Pla de Transport de Viatgers de Catalunya 2020, el problema de la mobilitat a Barcelona prové bàsicament dels que hi accedeixen des de fora en vehicle privat perquè no tenen alternatives prou eficaces en transport públic. I és aquí on cal concentrar els esforços.
Els temps haurien d’haver canviat, si més no pel que fa a l’administració dels recursos públics i les inversions. Avui, a la ciutat de Barcelona, millorar la gestió del transport en superfície que tenim és molt més eficient que crear noves i rígides infraestructures. Gastem els diners en transport públic, però fem-ho de forma que realment tinguin un retorn per a la ciutat i els ciutadans. El més social és fer una administració eficient dels recursos que aportem entre tots.